Vaga docent

L’anterior conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, va ser prepotent amb els sindicats i els va intentar arraconar. Això va propiciar reiterades vagues que ens van costar suors i llàgrimes. Al final es va arribar a un acord, a punt de signar, que incloïa: la igualació de sous per al professorat d’FP, la planificació d’uns terminis per cobrar el deute pels estadis no cobrats, i la reducció de 2 hores lectives per als més grans de 55 anys. Era acord de mínims per destensar una situació complicada a les aules: la gestió d’alumnes d’una societat sacsejada per canvis demogràfics, socials i tecnològics, amb els recents esforços per la pandèmia, sota l’amenaça dels tribunals espanyols per la immersió lingüística, i amb un sever historial de retallades. Però, amb el canvi de cadires, la nova consellera Anna Simó fa la viu-viu i es desdiu del pacte que estava a punt d’aprovar-se. Ho justifica amb el mantra que ja havia entonat Gonzàlez-Cambray per intentar fugir d’estudi tot fent pedagogia colonial: “Catalunya pateix un espoli fiscal anual de 20.000 milions d’euros.” És cert que l’espoli impedeix que Catalunya disposi dels recursos per atendre totes les necessitats suficientment, però l’acord devia comptar amb l’aval de les finances de la Generalitat, no? Per què ara la nova consellera se’n renta les mans i xuta la pilota endavant? És perquè no hi ha eleccions a la vista? La gran baixada de vots d’ERC té molts factors, però segur que el malestar de la comunitat educativa hi va contribuir.