Pobresa infantil

La pobresa infantil a Catalunya no va pas a menys, ben al contrari. I poc s’hi fa des de dalt a l’efecte si més no de mitigar-la. És clar que cada país ha de resoldre amb els mitjans, recursos i mecanismes de què disposi els problemes i desequilibris estructurals que afecten la seva població en general, entre els quals, un dels més greus: la pobresa infantil. Funesta conseqüència de tantes injustícies i desigualtats socioeconòmiques. Però no és menys clar que, en una Catalunya òrfena d’estat, qualsevol intervenció efectiva des de les instàncies de govern contra la pobresa infantil i tots els esforços per erradicar aquest flagell causant de tant malviure a no poques famílies, seran insuficients i limitats. No creguéssim, però, que a països més avançats s’hagi aconseguit posar fi a aquesta xacra. D’exemples, no en falten. Als lectors potser els sorprendrà saber que la taxa de pobresa infantil a escala nacional al Canadà, per posar un exemple proper a un servidor, no és precisament de les més baixes, car abraça el 15,6% de la població. I a Catalunya, amb un índex de pobresa infantil del 33,4%, ¿quants infants no creixen per sota de les seves possibilitats humanes, faltats dels més bàsics recursos, penosament tenallats per la pobresa?