“Olora a podrit” i “se m’ha caigut el llapis” són una mostra d’expressions que usen sistemàticament a casa nens catalanoparlants que viuen a Barcelona. Fora de les classes a l’escola i l’institut, la llengua predominant és el castellà. Als clubs infantils i juvenils de futbol o bàsquet la llengua hegemònica és el castellà entre jugadors, entrenadors i preparadors. L’espai públic barceloní és castellanoparlant. Com que la majoria de companys el parlen, els nens catalanoparlants canvien de llengua. La consigna oficial de parlar sempre en català és estèril en edats on allò important és comunicar-se, relacionar-se, i no pas la debilitat de la llengua pròpia. Mentre es busquen culpables i s’exigeixen responsabilitats i accions, al carrer es parlen dues llengües: castellà i catanyol.