No sé si n’haurem après prou, de tota aquesta excepcionalitat vital. S’ha recuperat bons hàbits com preguntar coses del tipus “com esteu?”, “tots bé per casa?” i desitjos com “cuideu-vos!”. Pensar en els altres, patir pel veí, coses que ens fan persones. Penso que sortim de casa somrient més, prenent-nos l’existència menys individualitzadament. Caldrà, però, saber si hem fet prou interiorització i suficients llistats de bons propòsits per saber afrontar situacions complicades, per saber viure amb absències doloroses i per tenir capacitat de relativitzar les dificultats. És a dir, per creure realment en aquell comportament vital: “Si el que et preocupa té solució, pensa com solucionar-ho, i si no en té, per què preocupar-se?”