Opinió

El ‘gran festival’ periodístic

Un equip de televisió va estar a punt de marxar abans d’un concert perquè no li deixaven gravar el so

Ho prometo: cap afany de corporativisme periodístic. Aquests són temps difícils per a molts col·lectius i professions, inclosa la nostra, i malauradament hi ha molta gent que ho passa pitjor que nosaltres. Però crec que val la pena constatar que hi ha un cert moviment de descrèdit del nostre col·lectiu, per exemple en el fabulós món dels festivals: és evident que uns ens necessiten més que d’altres, però n’hi ha que han entregat la seva ànima a les xarxes socials i als influencers, pensant probablement que els mitjans de comunicació tradicionals ja no arribem al seu públic potencial. I segur que tenen una part de raó. Però no tota.

Fa uns dies, els fotoperiodistes que havien de cobrir uns concerts d’estrelles internacionals –més o menys fulgurants, res de l’altre món– a Barcelona van manifestar la seva queixa per les condicions draconianes imposades pels seus mànagers, que no només limitaven l’accés a quatre fotògrafs, sinó que els feien signar un contracte segons el qual havien d’acceptar que l’equip del músic decidís quines de les fotografies que farien es podrien publicar, renunciant, a més, als seus drets d’autor. Ja fa temps que els fotoperiodistes viuen una gran injustícia en aquesta desbocada societat de la imatge: els professionals només poden fer fotos durant les dues o tres primeres cançons d’un concert –sovint quan l’artista encara s’està escalfant–, sense flaix i en alguns casos a força distància de l’escenari, teòricament per no molestar el públic, i mentrestant bona part del mateix públic fa cas omís de les prohibicions que es llancen per megafonia abans del concert i fa fotos i vídeos amb la passió d’un documentalista boig que ha de capturar la realitat fins al més mínim detall. Penso en el meu amic Xavier Mercadé, que va morir aviat farà un any i va deixar un gran llegat com a fotògraf impecable de milers de concerts. Doneu un cop d’ull al seu web, www.rockviu.cat , i sabreu per què val la pena defensar l’ofici.

I no són només els fotògrafs: fa poc vaig veure com uns companys d’un equip de televisió marxaven d’un concert abans que comencés perquè només se’ls deixava gravar les imatges, no el so (!), fins que algú s’ho va repensar in extremis. Què hi guanyen, posant traves a la nostra feina? Jo diria que res, però, com diria Raphael, “qué sabe nadie”. I ja veurem com acaba l’actual bombolla festivalera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.