El gran contracte prorrogat

La nostra relació és contractual; cedim drets i llibertats a un grup de polítics perquè gestionin la col·lectivitat. Ho permetem en nom d’un suposat estat del benestar, a costa precisament de limitar la nostra acció individual. I ho acceptem. El pacte, però, és descompensat; perquè tolerem i deixem que aquests gestors públics es perpetuïn. No té lògica, ni sentit. A més, és insensat. I no tenim cap més control que les eleccions, en les quals votem sense fer servir la raó, sinó l’emoció. Tucídides ja advertia sobre aspectes de la democràcia i Thomas Hobbes, sobre l’home. És lògic que un president del Parlament cobri un sou de per vida? És normal que un polític pugui tenir càrrecs en consells d’administració? És prudent deixar que es perpetuïn? No, no ho és. Però els deixem.