Quan no es troben les paraules, i costa de trobar-les per parlar del procés de desintegració –ai, perdó!, de refundació– de CDC, les paraules ben dites que altri ha estat capaç de sumar abans sempre ajuden a desencallar el discurs. Va escriure Carme Riera allò de Et deix, amor, la mar com a penyora. L'invent literari convida al joc i a preguntar-se per què l'univers convergent ha girat la cara a la deixa Pujol, no la que no es pot reclamar per lletja, sinó l'altra; la deixa dels anys transcorreguts, la dels pilars fonamentats, la dels cims aconseguits, la de les valls trepitjades. Té, ha tingut sempre, un amor, Jordi Pujol, un amor d'aquells per qui tot es deixa, i a qui tot es deixa. Un amor, però, que es fa l'ofès, un amor que ja no es deixa, ni vol cap deixa.