Els Jocs Barcelona-Pirineus, oportunitat i oportunisme

L'anunci que va fer ahir l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, que la capital catalana té la intenció de presentar una candidatura als Jocs Olímpics d'hivern del 2022 cal dir que va ser sorprenent i unilateral. Entre altres coses perquè l'organització d'unes olimpíades semblava estar molt lluny de les prioritats d'Hereu, que des que va accedir a l'alcaldia ha mantingut un discurs de trencament amb un desenvolupament de la ciutat a costa de grans esdeveniments com ja van ser els Jocs del 92 de Maragall o el Fòrum de les Cultures de Clos. És per això que caldrà avaluar quin grau d'intencionalitat política té aquest projecte. L'adhesió de les forces polítiques però amb un cert recel fa entreveure que caldrà treballar de valent per teixir les necessàries complicitats locals, però també estatals, per tirar endavant la candidatura i que ara es troben a faltar. Una altra cosa és que Barcelona, els Pirineus i, per tant, Catalunya per extensió té tot el dret a presentar una candidatura als Jocs. Un país no pot basar el seu creixement en esdeveniments internacionals, però és obvi que uns Jocs sempre aporten una gran empenta. A més, la proposta encaixa perfectament en els nous criteris olímpics d'atorgar els Jocs a grans ciutats de referència situades a una distància prudencial d'infraestructures d'esports d'hivern. I aquest és el cas de Barcelona. La legítima aspiració de la candidatura de Saragossa i Jaca no hauria de provocar enfrontament sinó saludable competició. I, en tot cas, ha de quedar clar que el Comitè Olímpic Espanyol hauria de decantar-se per aquella candidatura que representi l'Estat amb més possibilitats internacionals, deixant de banda els interessos partidistes i polítics.