Mariano Rajoy, el populista
El ple monogràfic que el Congrés dels Diputats va dedicar ahir a les pensions va convertir-se en una escenificació dels pitjors defectes de la política. Oportunisme, demagògia i competició electoral van combinar-se durant una sessió que el Partit Popular va voler aprofitar després d’haver-se negat durant mesos a convocar-la. L’únic aspecte positiu de la dramàtica situació que vivim a conseqüència de la davallada de les cotitzacions a la Seguretat Social és que el govern espanyol s’ha vist obligat a incloure el tema a la seva agenda, després que els jubilats han protagonitzat manifestacions generalitzades i carregades de raó. Ha estat arran d’aquestes protestes que el PP ha entrat en pànic, no pas per un veritable interès a buscar fórmules imaginatives que serveixin per millorar les pensions actuals i assegurar les futures, sinó per por de perdre el graner electoral que representen els prop de nou milions de jubilats.
Discussions polítiques a banda, la diagnosi és inapel·lable. No es pot garantir el pagament de les pensions sense salaris de qualitat. I, alhora, no podem aspirar a incrementar la qualitat salarial mentre estigui vigent la reforma laboral impulsada, primer, pel PSOE i, després, pel PP. Mentrestant, les pensions continuen representant el 29,6% del conjunt de la despesa pública i la guardiola que s’havia fornit per assegurar un coixí ha desaparegut a conseqüència de la mala gestió governamental. El més preocupant és que en l’horitzó més immediat no s’entreveu cap més proposta que demanar nous crèdits que incrementaran l’endeutament i condemnaran els treballadors a un futur de pensions més baixes. Que Rajoy vinculi la millora de les pensions a l’aprovació del pressupost tan sols és un populisme vergonyós.