Inhabilitació, la repressió invisibilitzada
La repressió contra tothom que d’una manera o altra ha estat al voltant de l’anomenat procés ha consistit bàsicament en condemnes de presó o d’inhabilitació. O de totes dues alhora. La privació per exercir càrrec públic –portada a l’extrem de no poder tenir cap relació amb el món públic– exerceix perfectament la funció per a la qual està pensada: intimidar i escarmentar, desanimar i fer desistir de trobar una via per portar a terme les pròpies conviccions. Això, des de l’òptica de cadascun dels afectats. Des d’una perspectiva col·lectiva, la conseqüència és clara: el moviment es debilita. Quan la majoria de penes d’inhabilitació ja s’han extingit –Junqueras, Romeva, Turull i Bassa al marge– es constata que, entre els condemnats, només l’ara consellera Anna Simó ha recuperat presència en l’esfera política. La resta de represaliats –bàsicament polítics i representants d’entitats sobiranistes– s’han resignat a un replegament per concentrar-se en la seva vida laboral i privada. Aquesta dada és demolidora per exemplificar l’efectivitat de la inhabilitació com a element de repressió. No aconsegueix titulars perquè no és una mesura tan estrident com la presó, però, malgrat aquest caràcter més silenciós, més sibil·lí, no se la pot considerar de cap manera una condemna accessòria perquè implica blanquejar-la. I no s’ho mereix: la inhabilitació aconsegueix, tant com la privació de llibertat, treure de la circulació persones que han estat rellevants en l’independentisme. La modificació del Codi Penal per suprimir-ne el delicte de sedició va tenir com a conseqüència que les condemnes d’inhabilitació associades decaiguessin, excepte en el cas dels sentenciats per malversació, que hauran d’esperar l’aplicació de la llei d’amnistia per quedar exonerats. En aquest cas, val més contenir tot entusiasme, perquè la llei d’amnistia l’ha d’aplicar el mateix poder judicial que ha arxivat totes les denúncies encaminades a investigar les clavegueres de l’Estat en l’operació Catalunya. Aquest és un afer tan tèrbol que porta al límit de la fallida el mateix estat de dret i que, malgrat tot, continua sense ser motiu d’interès de la fiscalia i tampoc d’una Unió Europea a la qual sí que sembla inquietar la llei d’amnistia.