Pessetes

“Quines sabates tan xules que t'has comprat.” “I força bé de preu: cent vint euros.” “Cent vint? Això fa unes vint mil pessetes.” Al qui estrena les sabates se li ericen els cabells. “Vint mil? Si amb les pessetes que teníem abans de l'euro em costaven unes tres o quatre mil!” El públic diu que ara tot és més car, amb els euros, i les compres més elementals semblen demostrar-ho: uns mitjons, un aperitiu, tot costa aviat per damunt de les mil pessetes. Val més que comptem en euros.

Estan arribant a la majoria d'edat els qui van estrenar dues naixences: la seva personal i la de la moneda europea. Aquests no n'han conegut d'altra. El tombant de segle va fer córrer molta tinta, s'auguraven canvis i més canvis. Els que hem vist l'alba del segle XXI des de l'edat adulta tenim memòria de les monedes anteriors a l'euro. Abans vivíem una varietat molt gran: anàvem a Grècia i havíem de canviar pessetes per dracmes; a Itàlia, lires; a França, francs; a Suïssa, francs suïssos; a Txèquia –aleshores encara Txecoslovàquia–, corones. Tots aquests països tenien sistemes decimals, i els múltiples i submúltiples no presentaven problemes. Ara, quan a mitjan segle XX, com ens passava als que hi viatjàvem, topàvem amb el Regne Unit, la moneda corrent que hi trobàvem era la lliura esterlina, que avui està decimalitzada i es divideix en cent penics, però que aleshores es descomponia en fraccions complexes: una lliura valia vint xílings i un xíling, dotze penics (pound, shilling, penny). Si compraves quelcom que valia una lliura, tres xílings i sis penics, i pagaves amb dues lliures et tornaven setze xílings i cinc penics. Acabaves deixant sempre un feix de papers i monedes sobre el taulell i ells feien el càlcul amb la celeritat mental que dóna la tradició.

La pesseta va néixer al segle XIX per acoblar-se a la transformació que els països europeus duien a terme per simplificar llurs monedes, que també eren de formulació complexa. Aquí teníem lliures, sous i diners, i els testaments, àpoques de casament i compravendes que es conserven en arxius públics o privats en van plens. Laureà Figuerola, un calafí, ministre d'Hisenda, féu aprovar la nova moneda a mitjan segle XIX. En va dir pesseta com a diminutiu de peso, segons alguns numismàtics, però avui aquesta teoria ja no preval: pesseta no és altre que el diminutiu del mot català peça, equivalent a moneda. En les novel·les d'aventures sempre hi ha un cofre ple de peces de plata i d'or. Peseta és la forma adoptada en castellà, pesseta en català, encara que caldria escriure peceta. Equivalia a quatre rals, i cada ral valia vint-i-cinc cèntims.

La pesseta només la recorden persones adultes; els joves han nascut amb l'euro o quasi. La pesseta, que anomenàvem abreujadament pela (“la pela és la pela”, frase que exalçava la cobdícia) té una llarga història, precisament per les vicissituds que la seva presentació i composició ha sofert. Inicialment era una moneda de plata, similar en diàmetre a l'euro. L'acompanyava sovint la peca de valor cinc pessetes anomenada duro (nom derivat de peso duro). El duro sortia sovint a les converses. “Té molts duros” semblava reblar més expressivament la riquesa d'una persona que no pas dir que tenia moltes pessetes. Els pagesos i propietaris rurals s'expressaven sovint en duros: “N'han pagat dos-cents duros.”

La primera transformació dolorosa de la pesseta tingué lloc durant la Guerra Civil, el 1937. Els metalls preciosos desapareixien i els cinc grams de plata que contenia una pesseta eren de valor superior al facial escrit a la moneda. Per això va posar-se en circulació una pesseta de coure i níquel, que el públic va anomenar de seguida rubia. Més endavant vam veure pessetes d'alumini i fins de paper. Els qui diuen que les monedes, tota llei de monedes, desapareixeran per deixar pas únicament al diner virtual –targetes i comptes oberts– són els nuncis de la fi de les rodonetes metàl·liques de tota mena que encara roden.

El pes de les monedes és un inconvenient. El meu pare, a primeries del
segle XX, quan era dependent de comerç, rebé de l'amo l'encàrrec de retirar del banc una determinada quantitat de diner, i el banc li va donar un saquet de monedes de plata que quasi eslloma el pobre dependent. Com que la gent sembla ser aflictiva i soferta des de fa segles, els ciutadans i les seves senyores portaven les pessetes, duros de plata i les fraccionàries de coure dins uns moneders de malla d'acer, la qual cosa sobrecarregava i deformava pantalons i bosses.

Tot això és història, o anècdota històrica. Ho serà l'euro?