Opinió

Tribuna

Déu salvi Europa

“Amb un Trump més propi del Far West que prudent i savi estrateg, Europa i la geopolítica mundial patiran durs entrebancs

Pocs ana­lis­tes dub­ten sobre les con­seqüències que pot com­por­tar a Europa un per­so­natge tan estrany a la política com Trump. M'atre­vi­ria a dir que aliè a la política pròpia­ment dita. Però un dels meus fra­ter­nals amics de Was­hing­ton, per­ce­bent les meves reser­ves per les for­mes i idees estrambòtiques del nou pre­si­dent dels Estats Units, tracta de dis­su­a­dir-me de l'error. La nos­tra amis­tat no es res­sent, però els nos­tres cri­te­ris diver­gei­xen més del compte. Al meu amic li fa mal que Europa no enten­gui Trump (i jo li qüesti­ono com es pot enten­dre Trump, que ha decla­rat de totes les mane­res pos­si­bles que la Unió Euro­pea es va cons­ti­tuir con­tra els interes­sos dels EUA i que el Bre­xit és el camí que la UE ha d'empren­dre: la seva dis­gre­gació). Em pre­gunto: té memòria el poble ame­ricà i no recorda Le défi américain, de Jean-Jac­ques Ser­van-Sch­rei­ber, publi­cat als anys sei­xanta, quan va avi­sar el vell con­ti­nent de l'obs­ti­nació nord-ame­ri­cana per mono­po­lit­zar l'eco­no­mia libe­ral del món?

El meu inter­lo­cu­tor ame­ricà creu que els euro­peus només escol­tem per una ore­lla i que ens que­dem a mit­ges en el que des de l'altra banda de l'Atlàntic es pro­fe­reix, amb l'argu­ment que per al nou secre­tari de Defensa (Pentàgon) i d'Estat “les rela­ci­ons amb Europa i l'OTAN són essen­ci­als i molt impor­tants per als EUA”. En canvi, el 17 de gener tota la premsa espa­nyola va patir una com­moció de titu­lars en les seves por­ta­des: “Europa con­voca a la uni­tat davant les ame­na­ces de Trump” (El País) o “Trump car­rega con­tra Europa” (La Van­guar­dia). Amb una o amb dues ore­lles, els euro­peus tenen dret a rece­lar d'un home que elo­gia el Bre­xit i con­voca a la dis­so­lució de la UE amb una gosa­dia i un des­co­nei­xe­ment de la història acla­pa­ra­dors. Cer­ta­ment, el xer­raire Mr. Trump té poc de socràtic (“Només sé que no sé res”). Sap el que supo­sa­ria per a Europa un des­man­te­lla­ment cala­mitós de la seva uni­tat i de la seva defensa, l'OTAN?

Els meus dub­tes tam­poc els esva­eix el meu bon amic amb aquesta indis­cu­ti­ble evidència que “Putin/Rússia estan interes­sats a inter­rom­pre l'aliança entre els EUA i Europa perquè repre­senta una seri­osa amenaça”. Deu anys a l'Assem­blea de l'OTAN (1990-2000) em per­me­ten col·legir una tal evidència. Però després de la cai­guda del Mur de Berlín, el 1989, i les bones mane­res de Mikhaïl Gor­bat­xov, l'OTAN va modi­fi­car d'alguna manera el seu tracte amb Rússia, esta­blint un par­te­na­riat amb els seus repre­sen­tants, dipu­tats de la Duma, que ens va por­tar a com­par­tir anàlisis i debats en ses­si­ons de tre­ball per Europa i a Mos­cou –també a la Duma– enor­me­ment il·lus­tra­ti­ves. Aquest espe­rit es va per­dre? Amb Putin, òbvi­a­ment les coses van can­viar. Home fred, hermètic, cere­bral, juga la seva par­tida d'escacs amb Occi­dent amb un propòsit poc dis­si­mu­lat: recom­pon­dre la gran Rússia, recu­pe­rar d'alguna manera el que es va per­dre amb la des­in­te­gració de l'URSS i els vai­vens alcohòlics de Ielt­sin.

Putin, que em va impres­si­o­nar en un sopar en una datxa de Sant Peters­burg el 1990, és un home emi­nent­ment del KGB, sor­tit de la seva escola, fill de la humil con­dició del seu pare, cui­ner en una fàbrica, i que no té l'hàbit de retro­ce­dir o fer marxa enrere en les seves deci­si­ons. La for­tuna va voler que davant seu es fes de dia amb un càndid adver­sari com Barack Obama. El nai­xe­ment pre­si­den­cial va ser injus­ta­ment pre­miat amb el Nobel de la Pau, sense que ningú hagués encer­tat a des­co­brir les raons d'aquest reco­nei­xe­ment que s'ha con­ver­tit en el seu taló d'Aquil·les. Com un Nobel de la Pau podia armar una guerra, a la manera de Bush Jr.? Obama ha estat un des­as­tre per a la pau, obrint bret­xes a la zona més peri­llosa del món –l'Ori­ent Mitjà– per on s'ha colat Putin i li ha gua­nyat la par­tida en tota la línia. El beatífic Obama no només ha deses­ta­bi­lit­zat el món islàmic amb el seu dis­curs del Caire poc després de la seva estrena pre­si­den­cial, que incendià l'Islam amb les seves Pri­ma­ve­res Àrabs; fet i fet, un des­as­tre per a Occi­dent. I Obama arros­se­garà un pas­siu en els seus man­dats de difícil jus­ti­fi­cació: aquest èxode impa­ra­ble de pròfugs –i apro­fi­tats, amb grans bene­fi­cis per a les màfies i el giha­disme– que tra­ves­sen com poden la Medi­terrània i enva­ei­xen el vell con­ti­nent, en un record de temps medi­e­vals en què Europa es va veure forçada a expul­sar-los. És aquesta la renda que ens llega el Sr. Obama?

En política exte­rior no ha resolt els grans pro­ble­mes. Tam­poc va saber donar res­posta als des­a­fi­a­ments de Putin en els quals aquest li va gua­nyar la par­tida, i es va con­sa­grar de nou com a potència mun­dial. Seguirà els seus pas­sos Trump, amb l'afe­git inqui­e­tant de la seva sim­pa­tia i amis­tat amb Putin? Li farà la feina bruta amb la Xina i el seu expan­si­o­nisme? Pobra Europa, si no pren les reg­nes d'ella mateixa! Amb un Trump més propi del Far West que pru­dent i savi estra­teg, Europa i la geo­política mun­dial pati­ran durs entre­bancs. També la glo­ba­lit­zació econòmica, però això ja és qüestió de desen­ter­rar les doc­tri­nes del segle XIX sobre pro­tec­ci­o­nisme. Un avançar amb la mirada en el retro­vi­sor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia