LA GALERIA
L’arena roja
A ‘La sorra vermella’ hi ha un clima ètic poc comú en aquestes novel·les de la història recent
Els que llegeixen novel·les han pogut comprovar dos fets. El primer, que les obres que tenen tot el suport de ràdios i teles sovint són de baixa qualitat. Han estat triades per la fama del seu autor (el real o el que firma...); perquè el llibre toca un tema mediàtic, de moda o tremendista; perquè l’agraciat és amic particular del conductor del programa; perquè el credo de l’escollit és afí al de l’ens emissor, o de la quota ideològica que molts mitjans s’adjudiquen o tenen adjudicada... Raons que res no tenen a veure amb l’art de la novel·la, ni tan sols amb allò que els francesos en diuen literatura de ferrocarril: llibrets de prosa lleugera, sense pretensions de guanyar el Goncourt, però que entretenien les hores ferroviàries d’abans del TGV. La segona constatació: això és molt injust. Incomoda llegir novel·les excel·lents que no han comptat amb cap difusió hertziana, que no han tingut altra atenció que les ressenyes de la premsa escrita, i sovint només l’especialitzada en llibres. La mateixa incomoditat de cada vegada que decep el cartó pedra de les edicions trompetejades en hores de màxima audiència.
Hem pensat en aquestes obliqüitats ara que és presentada (Banyoles, Figueres, Barcelona, Girona... i les que vindran) La sorra vermella, de J.N. Santaeulàlia. Novel·la sobre la Guerra Civil i l’immediat exili que conté ingredients que la fan –triïn els adjectius– bona, amena, seductora, singular...: la crueltat i el dolor, i la vida oberta; la misèria, la precarietat i l’absurditat assassina del front de l’Ebre; l’aventura d’aventurar-se en l’avenc franquista per causa d’amor, generositat i noblesa; la intriga i l’acció que acompanyen aquest punt anterior; el Rosselló dels exiliats instal·lats i el dels camps de concentració, la Figueres de les darreres estretors bèl·liques, i la Barcelona en guerra i de la glacial postguerra. I uns personatges autònoms en el sentit que són respectats, que no són “intervinguts” per l’autor; en conseqüència, un clima ètic poc comú en aquesta classe de novel·les de la història recent, en què sovint el novel·lista es compromet amb persones i bàndols: aquí distribueix les reflexions i tothom rep la pertinent consideració moral: la dreta rica, inclosa la passejada a l’Arrabassada; els capellans i l’Església; els comunistes, el paper dels russos i les txeques; els anarquistes, els escamots assassins i la revolució simultània; les potències de la Segona Guerra Mundial. I, com passa amb Josep Pla, escrita d’una forma en aparença indolent.
