L’ètica de la mentida

Ho he dit en més d’una ocasió, i el pensament és dels antics: el mal no és que hi hagi corruptes a l’administració pública, el mal és que quan se’ls descobreix no passi res. Això és el que de debò peta un estat de dret, al cap i a la fi és el que destapa que una pretesa democràcia no és tal, sinó una estafa organitzada i controlada pels grans propietaris, i més o menys acceptada per una ciutadania que es conforma o creu conformar-se –el resultat és el mateix– amb el seu petit, ridícul peix al cove particular. Aquesta hauria estat l’herència moral del senyor Pujol si no fos per tot el que ha vingut després, però així i tot alguna cosa en deu haver quedat perquè es permetin i es beneeixin actuacions com les que els últims temps i de manera cada cop més desinhibida ofereixen a la ciutadania els poders públics.

La llista d’ofenses morals és tan llarga que caldrien uns quants articles com aquest per fer-ne la relació; i a més, segur que me’n deixaria moltíssimes. Un parell d’exemples: recorden la proesa de la senyora Aguirre por las calles de Madrí fa un temps? S’imaginen què ens passaria a mi o a qualsevol de vostès, amables i distingides lectores i lectors, si ens vingués la policia a demanar papers perquè hem deixat el cotxe al carril bus, i els envestíssim la moto i fugíssim? Hi ha un cas més recent i gens anecdòtic, o sigui completament estructural: l’actual president del govern espanyol ha mentit sobre el seu coneixement de les activitats financeres del partit. No entraré ara en la disjuntiva si de debò les desconeixia i, per tant, no és un mentider sinó un inepte, perquè les proves hi són. Si fins i tot figura com un dels beneficiaris dels pagaments negres de Bárcenas! Em remeto a les primeres línies: no és tan greu que fos el destinatari d’una certa quantitat de diners –relativament ridícula, per cert; hi faltava algun zero?–, sinó que ningú n’hagi tornat a parlar mai més. L’agreujant del cas és que ha mentit sota jurament davant d’un tribunal de justícia; per tant, ha comès perjuri, i el perjuri és un delicte.

Però la gravetat de l’afer no acaba aquí. Tal com recull en un esplèndid article al diari digital Ctxt la meva bona amiga Cristina Fallarás, la majoria de la premsa n’ha estat còmplice sense pal·liatius, amb uns titulars, tal com ella assenyala, d’escàndol (tradueixo): “Rajoy guanya el judici polític per la trama Gürtel”, “No, no i no: el testimoni de Rajoy en sis negatives [jo només en compto tres] i dotze frases lapidàries”, “Rajoy supera la causa política”, etcètera.

Descomptant alguna honorable excepció, cal preguntar-se seriosament quina mena de premsa tenim. Són informadors o encobridors? Tot plegat fa una pesta de franquisme que als qui vam viure’l de debò se’ns fa insuportable. La premsa, la capitalina, és especial, es comporta com el ministeri de propaganda d’un règim absolutista. I és que de fet vivim sota un règim absolutista, però no articulat damunt la coacció física, les armes i la presó, sinó damunt del domini econòmic. No cal ficar a la garjola ni pelar ningú, perquè és més fàcil, barat i còmode silenciar-lo. Curiosament, un producte del poder capitalista com el sistema informàtic mundial ha esdevingut un instrument formidable per la llibertat d’expressió, valor que de forma fins a un cert punt prodigiosa però no del tot sorprenent, després d’un temps de miratge il·lusionístic torna a estar seriosament en perill.

Som al mig de l’estiu, i potser els hauria de parlar de cuina, de platges, de viatges alliberadors, de platges de sorra blanca i de selves verges. No és difícil intuir que ens venen a sobre uns mesos que els historiadors del futur analitzaran amb un deteniment especial. Els sobiranistes catalans s’hauran de sentir lliçons de compliment de la llei a càrrec d’una gent que se la salta contínuament, l’europea que arriba en forma de dictàmens, la pròpia des d’una barroera casuística interpretativa feta a mida, que continuarà donant-se per bona mentre no se la qüestioni qui se l’ha de qüestionar.

De debò encara tenen els pebrots, i disculpin l’expressió però és que aquí no n’hi ha d’altra, de dir que les lleis s’han fet per a tots, que som deutors d’una constitució imposada per les armes i sense cap alternativa que no fos la catàstrofe, que la justícia és igual per a tothom? La conclusió és terrible, o còmica, depèn de l’humor de cadascú, o en quina fase del cicle maniacodepressiu es trobi: el règim que tenim no és una democràcia, i si ho fos seria una punyetera merda de democràcia –de nou n’hi ha per triar.