opinió
Ostres, quin merder!
El poble mereix veure la pàtria lliure d’un llarguíssim període per oblidar
Anys enrere, els jovenets i joves nascuts a les zones agrícoles adoptaven instintivament la parla grollera de la gent de la terra. Els mestres inútilment tractaven d’evitar-ho. Els “mecagun l’olla” i “cagundena” eren dirigits a fets. En canvi, “cabró”, “malparit”, “la mare que et va parir” i “torracollons”, per exemple, eren personals. Als barris de les ciutats passava el mateix amb els fills dels obrers de la construcció, ports i transports, molts de parla castellana, els quals empraven, entre d’altres, jodido, cabrón i hijoputa. Els refugiats madrilenys de la Guerra Civil del 36-39 ens en portaren alguns de divertits. Així gilipolla i pipajula eren els de moda. Un reguitzell dedicat a l’església, déus i sants, no el transcric per no ferir el bon gust dels lectors. Una expressió ha transcendit i avui encara retrata i defineix situacions. En dir: “...té un merder com una casa”, tothom ho entén. En actualitzar l’IEC el Diccionari de la Llengua Catalana i recollir el mot, no podien imaginar-se que l’any 2017 els catalans viuríem una situació en què la incomprensió, l’enveja i el menyspreu ens els buidarien a sobre. Un exemple podria ser: “Els catalans tenim un bon merder!”
L’actual situació que es viu a Catalunya no respon en absolut a la que volen veure els espanyols i siguin del nivell social que siguin ens blasmen. És fruit del gran desconeixement que tenen dels catalans. Les paraules treballar, produir, competir i rendir, per a nosaltres són d’estímul i de meta. L’esperit de superació dels catalans és, podria dir-se, epidèmic. Viatjant per l’Europa avançada i conversant amb polítics i poble, hom veu que el camí fet fins ara és correcte, encara que lluny de la pau social que preconitzen els Drets Humans,
Avui, si no assolim el sí, hi haurà una baixada d’il·lusions. La lluita ha estat i és desigual. La dreta immobilista no té escrúpols per millorar percentatges. No és res nou. Ens provoquen amb històries fantasmals esperant que s’enganxi la massa de porucs indecisos. Els vergonyosos fets viscuts l’última setmana tenien aquest objectiu. Jo penso que alliberant nosaltres pau, llibertat i democràcia, a sopluig de la independència, no es pot millorar. Atenció: molts creuen que un sí culmina el trajecte fins a la república. És un final d’etapa, no la meta. Vora l’objectiu, tot serà més difícil. La proclamació de la república iniciarà un període de gran merder, en què s’haurà d’esquivar de tot. Europa pot ser decisiva. Catalunya lluitarà contra les males arts. No existeix una legislació internacional per al cas. El poble mereix veure la pàtria lliure d’un llarguíssim període per oblidar. M’agradaria tenir a mà la independència i dir-li: “Ens has fet patir anys i panys. On eres?” Fa 80 anys que el meu pare va dir-me: “Fill, recorda-ho: la república és la millor forma d’estat. Ara bé, un respecte per la monarquia. Però, amb tot, l’època més pròspera per a la pagesia catalana va ser amb la dictadura de Primo de Rivera.” (!?) No hi vaig entendre res!
