L'Ebre i el futur

No som conscients del que ens juguem a les Terres de l'Ebre. Aquest territori condemnat a la més absoluta indiferència de la resta de Catalunya fins que les necessitats de les grans urbs s'imposen o passa algun fet luctuós és una gran reserva de país. Aquest és un discurs victimista però realista. Cal haver-hi viscut per conèixer el grau de desesperança que s'hi pot trobar. Només cal fer una ullada a l'agenda mediàtica: les Terres de l'Ebre interessen quan en altres zones del país es necessita aigua per una sequera bíblica, quan necessitem energia i omplim aquelles comarques de centrals nuclears, centrals tèrmiques o hidroelèctriques. L'Ebre és ja poca cosa més que la llengua resseca que surt per la boca d'un territori exhaust. L'han transvasat, l'han contaminat, i l'han exhaurit fins a l'extenuació. I després arriben els incendis que amenacen la riquesa natural que s'ha salvat de la depredació. Diuen que Picasso va dir que tot el que sabia ho havia après a Horta de Sant Joan. Són gent cabal que no es mereixen el despit i la desconfiança quan s'afronta una tragèdia. Se'ls ha d'escoltar perquè escoltar-los és escoltar la terra. Que habitualment parla sàviament. I arriba el clàssic que faltava. Tornen les nuclears. Ara en versió de magatzem de residus nuclears. Cal entrar al ventre de la bèstia. Se n'aprenen moltes coses, de veure l'espurneig dels lingots radioactius, dins d'un reactor nuclear. Ni les centrals nuclears, ni els transvasaments, ni cap química han frenat l'enfonsament d'un territori que clama respecte i ajuda per tirar endavant amb dignitat. La pregunta és òbvia: Ascó és idoni per al magatzem de residus nuclears perquè representa el futur del territori o perquè el territori ja no té futur? La resposta està per veure.