No ser bona gent

A El Foraster de la setmana passada, Quim Masferrer va dir la frase que diu sempre al final: “Gent de la Vall d’en Bas: sou molt bona gent.” Jo no sé si és veritat als altres pobles, però a la Vall d’en Bas us asseguro que hi ha molta gent indesitjable. Conec la història de dos germans tan emprenyats per l’herència que l’un no va voler donar cèl·lules a l’altre quan aquest patia leucèmia. O als mateixos paratges idíl·lics hi va créixer Pere Puig, que era tan bona persona que l’any 2010 va agafar l’escopeta i va assassinar tres homes i una dona a Olot. O una altra malànima és l’Albert, que sempre que juguem al pòquer ens fot els calés i cada vegada que veig la casa espectacular al mig de la Vall on viu amb la senyora i els bessons penso que la meitat d’aquelles bigues de roure i d’aquelles vidrieres l’he pagada jo.

D’on ve aquesta insistència a definir la gent com a bona gent? L’ús del terme “gent” ens és molt útil a la Catalunya contemporània per evitar parlar de “poble” i així poder integrar tothom que es vulgui apuntar a la catalanitat. Als anys vuitanta, Pasqual Maragall ja va utilitzar el terme quan parlava de “la ciutat de la gent”, eslògan que li va servir perquè tothom se sentís identificat amb el patriotisme barceloní. Pujol parlava més de “país”, però aquest terme també connotava més la gent que no pas el poble.

Ara l’independentisme hem heretat aquesta heterogeneïtat. No som un poble contra un estat (perquè, com a poble, estem dividits), ni tampoc no som una multitud amorfa i utòpica (que és el que voldrien que fóssim els comuns equidistants). En realitat, som una pluralitat de gent unida al voltant d’una causa concreta. Una de les consignes que ens defineix com a subjecte polític és “Som gent de pau”, que és una consigna que neix, no pas de cap manual o programa, sinó de la gent mateixa. Però allò més valuós de la consigna és justament que supera la identificació entre ser gent i ser bona gent, una identificació que és molt simpàtica a la televisió però que és ruïnosa en política.

I és que, quan l’independentisme crida “som gent de pau”, no fa de “bona gent” que representa l’heroisme del dia a dia, sinó que ho proclama mentre resisteix no violentament contra les forces de repressió espanyoles. Per tant, l’eslògan no és pacifista sinó que defineix una guerra que lluitem sense armes. Ser gent de pau vol dir mobilitzar-nos estratègicament, exercir formes petites o grans de desobediència, burlar-nos alegrement de tot allò que diu l’enemic unionista i, ara mateix, continuar buscant polítics disposats a plantar cara per defensar el president Puigdemont. La guerra és de llarga durada, però la victòria de la gent només és qüestió de temps.