Keep calm
O una cosa o l’altra
L’independentisme ha aconseguit ser culpable –al mateix temps– de tenir i no tenir muntada una república
Que l’independentisme era capaç de sorprendre amb accions i solucions originals havia començat a deixar de ser una sorpresa. Mirat amb perspectiva, allò d’unir el país de punta a punta amb un milió i mig de persones agafades de la mà va ser un gest que va impressionar el món i em consta que fins i tot La Moncloa va admetre-ho; allò va ser molt gros. També va ser molt sui generis fer una consulta independentista, la del 9-N, amb una pregunta desplegable en què el votant podia votar fins a sis opcions diferents. Els diferents passos al costat dels líders polítics i les giragonses pre i postelectorals també mereixen ser inclosos en aquest àlbum de fotos.
Ara, però, l’independentisme ha aconseguit una nova fita que té més a veure amb la física quàntica que no pas amb la política. Amb el concurs inestimable, necessari i mai prou valorat de l’establishment estatal espanyol (govern, fiscalia, tribunals, mitjans de comunicació i altres) l’independentisme ha aconseguit ser culpable –al mateix temps– de tenir i no tenir muntada una república. Quatre persones són a la presó, cinc a l’exili i desenes de persones estan imputades acusades de tenir-ho tot a punt per trencar Espanya. Al mateix temps, però, l’opinió pública espanyola, una part de la catalana, diferents formacions polítiques i fins i tot alguns sectors del propi independentisme pretenen avergonyir aquests mateixos responsables per justament el contrari: no tenir res a punt. En dues paraules: la DUI va ser simbòlica però Estremera no ho és. Aquesta gran paradoxa s’explica per la pròpia idiosincràsia del moviment (capaç de proclamar la república i no abaixar la bandera espanyola per respecte a la població catalana que encara se’n sent) i per la voluntat allisadora de Madrid, que amb una mà se’n riu de les estructures d’estat i amb l’altra tomba la hisenda catalana. D’aquest fil argumental se’n deia relat i la qüestió era saber si es disposava d’ell o no. Ara no. Ja no és qui té el relat. És un parany del qual, si es vol, convindria sortir-ne com més aviat millor.
