De set en set
Cañas, el sol i les canyes
Tan fàcil com hauria estat no manifestar-se a l’hora del vermut
Un diumenge de març, amb la primavera trucant a la porta, al pic del migdia, allò que ve de gust a molts ciutadans és asseure’s còmodament a la terrasseta d’un bar i demanar una canya de cervesa, i si cal unes quantes més, i alguna cosa sòlida i comestible per clavar-hi un escuradents i fer coixí a l’alcohol. Però en aquest país agitat pels vents de la política, diumenge passat uns quants ciutadans van viure una hora del vermut atrafegada perquè van decidir manifestar-se a les 12 del migdia per reclamar “seny” als independentistes, i ho van fer –alguns– enarborant banderes amb els colors i la llegenda escrita de la Guàrdia Civil, i algun, passejant-se amb perruquí i amb la insígnia de la Falange a la solapa. Molta porra i molta caspa, vaja.
Entre els manifestants, i amb el paper d’orador i agitador de masses, hi havia el senyor Jordi Cañas, que quan va agafar el micròfon li va faltar temps per proclamar: “Som 200.000!” El lloc triat per a la concentració era l’avinguda Marquès de l’Argentera i un espai que l’organització va delimitar amb tanques i que feia 270 metres de llarg per 15 d’ample. Per encabir 200.000 persones en 4.050 metres quadrats cal posar-ne 50 a cada un d’aquests metres quadrats, circumstància que Cañas, tot i la bilis que destil·la quan parla, segur que no desitja ni al pitjor dels seus enemics. Tan fàcil com és saber comptar, o no voler mentir o, encara més, no manifestar-se a l’hora del sol batent, les braves i les canyes.
