Opinió

LA GALERIA

Un buit important

Les enyorances són múltiples i cabdals, la mort de l’amic Puig Vayreda m’ha deixat un buit important

Han passat ja una colla de dies d’ençà la mort de l’Eduard Puig Vayreda, i cada vegada el vaig trobant més a faltar. M’he dedicat a recopilar tot el que tinc d’ell: llibres dedicats, articles, comentaris al seu blog, correus, fotografies, i he vist que al bell inici de la nostra amistat hi ha Itàlia com a motiu primordial d’haver començat a tractar-nos. Itàlia primer i després França, perquè també era un enamorat del personatge Maigret, el comissari creat per Georges Simenon.

L’amistat em portà a demanar-li si em volia presentar un llibre sobre Florència, i ho va fer el 31 de març del 1995 al Motel Empordà, donat que un dels temes principals del dit llibre era la cuina de la Toscana. L’Eduard em va dir que la lectura li havia fet reviure moments sublims passats a Florència, i això sol ja era, per a mi, un elogi immens. Dotzenes de vegades vam parlar de la cuina i vins de la Toscana però també de Roma, Bolonya, Nàpols… Ell em recomanava l’Osteria da Nerone, la que tenia l’ambient més romà, on només hi faltava l’Alberto Sordi servint a taula, i jo li parlava de la Tana de Noantri al Trastevere on hi cuinaven uns deliciosos Spaghetti alla bottarga, amb ous de llissa (o llíssera). També passàvem estones evocant la parisenca place Dauphine i la seva famosa brasserie freqüentada pel comissari Maigret que imaginàvem en un establiment d’aquests encara obert a la plaça. O revivíem estades a Roma, sobretot al mercat del Campo dei Fiori que tant li agradava. Deia que els carrers que l’envolten encara serven els efluvis del fum de les fogueres de la Inquisició papal, formats per cases esgratinyades que semblen pintades amb llapis de cera: vermell punyal, groc trompeta, blau de pluja.

Les enyorances són múltiples i cabdals, la mort de l’amic Eduard Puig Vayreda m’ha deixat un buit important. Rellegeixo el seu últim post al blog que tenia obert que titulà, precisament, “A Roma cade la neve”. El publicà el passat primer de març, havia estat a Roma la nit del 25 al 26 de febrer. Hi fa una descripció magistral de la nevada sobre la Ciutat Eterna, espectacle que qualificà de màgic i inquietant. És l’últim que escrigué: “Roma sota la neu, malgrat tot, és original, graciosa, incòmoda, eterna... Mentre veia tanta pedra antiga de color daurat, ara colgada per la neu, em ballava pel cap aquella cançó que el 1964 cantava un noi que es deia Adamo…”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.