opinió
“Ja soc aquí!”, segona edició
Puigdemont és, sens dubte, un polític de caràcter
La primera edició d’afirmació rotunda de nou assentament, la d’en Tarradellas al balcó de la Generalitat, la vaig escoltar i veure directament des d’un extrem de la plaça, profundament emocionat. No estava encara avesat políticament a interpretar totalment les paraules, declaracions o bé afirmacions de les figures. Tot i així, vaig creure que un català veterà encara que desentrenat, retornat de l’exili amb afany de refer Catalunya, faria quelcom important –si el deixaven, és clar–. És ben sabut que no el deixaren. La rebuda, no pas la del poble català a la plaça sinó l’oficial, més que catalana, espanyola, ja deixà entreveure que la incorporació d’un polític conegut, amb una certa història, no aconseguiria canviar el criteri que de nosaltres hi havia al govern estatal. La història testimonia que Tarradellas va ser torejat, dit amb tot el respecte del món. Al cap d’una setmana, Jordi Negre, director de Punt Diari –llavors capçalera–; Pius Pujades, administrador, i David Marca, president, anàrem a Palau a fer-li una entrevista. Inesperada sorpresa! Encara no tenia despatx i ens rebé a la Casa dels Canonges, lloc on residia. No havia rebut cap visita oficial, comunicat o programa. Estava ressentit, però, què podia fer? El director ho arreglà i sortí una entrevista que tot i no dir res de nou, el deixava prou bé.
La part que segueix de l’article l’he prevista per contrastar. En Puigdemont, sens dubte polític de caràcter, va fer dimecres unes declaracions explosives. Que és valent, atrevit, sorprenent i ràpid de reflexos, un ho pensava, però una cosa és imaginar-ho i una altra, veure-ho. En dos o tres dies, liquida el quarter alemany, s’instal·la a Bèlgica i apunta els nous moviments: activació del nou Consell de la República a Waterloo. A Sánchez l’adverteix que l’inici de la solució dels problemes ha de ser l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats. No ho demana: li ho diu amb to exigent. Declara que acceptaria un referèndum com l’escocès. Quasi res! Els escocesos no és que no vulguin ser anglesos –que no ho han estat mai–, sols volen ser el que són: escocesos. El nostre problema és calcat. A Sánchez li recorda que els vots del PDeCAT van col·laborar al seu nomenament. La primera acció com a cap del grup parlamentari va ser que en l’última sessió del Congrés votessin les seves propostes sols la meitat dels diputats catalans, com advertència. Què faran amb la Constitució, pregunta? Ha declarat que “el que un diputat suspès pugui votar i, en canvi, no pugui cobrar” és una paradoxa. Amb aquesta definició no hi estic d’acord. No vull tacar els articles amb grosseries, però, excepcionalment, diré que més que paradoxa és putada. Puigdemont se sent president i actua com a tal. No serà fàcil, però està demostrant altre cop que té molta corda i aixafarà l’estiueig a molta gent d’ambdues faccions. “Ja soc aquí!”, sentiran d’una veu jove. “Ostres!”, diran.
