Opinió

Francesc Cabana

Quadern d’economia

Les crisis són culpa nostra

Les crisis econòmiques cròniques del capitalisme, anunciades per Karl Marx, que era un bon observador social, són culpa nostra. Dit d’una manera més acadèmica, les crisis són conseqüència del comportament humà, sobretot si són globals. Hi ha crisis econòmiques locals, produïdes per una sequera extrema, per unes inundacions o per un altre fenomen natural. Però les serioses, les que afecten mitja humanitat –l’altra meitat està en crisi econòmica permanent–, són el resultat del comportament d’homes i dones, sense excepció.

Si aquesta afirmació és real, i no crec que ningú ho pugui negar, hem d’analitzar el comportament d’aquells homes i dones que les creen, normalment en un punt especialment sensible: Washington, Londres, París, Frankfurt, Tòquio, Moscou, la Xina o l’Índia. La crisi es transmet ràpidament gràcies a la xarxa de relacions comercials i financeres que hi ha entre tots els estats. La pregunta a fer és: per què hi ha aquesta responsabilitat personal?

Karl Marx creia que les crisis eren conseqüència d’una reducció dels beneficis de les empreses. Aquí no hi havia responsabilitat personal. A vegades poden ser per aquesta baixada del rendiment, però també per raons oposades. El motiu de la darrera crisi (2007-2014) va ser la recerca del benefici màxim. És l’etapa de la cultura de la cobdícia i dels joves financers de Wall Street que creien haver obtingut un gran rendiment de les seves inversions, gràcies a la seva suposada capacitat per aconseguir que dos més dos sumessin cinc. El desastre no va ser admès fins que ja era massa tard. Aleshores s’ha d’acceptar que els genis financers dels primers centres mundials deien barbaritats i cal tornar a la vella tradició que dos i dos fan quatre i que no es pot aconseguir un 5% o un 6% de rendiment si els tipus d’interès estan a l’1% o a l’1,5%.

Si els beneficis de les empreses cauen de manera progressiva per la baixada del rendiment, és culpa dels executius per no haver sabut veure l’evolució negativa i no haver buscat de manera solidària la causa d’aquella baixada dels beneficis. Si la crisi és el resultat d’uns falsos genis de les finances que busquen el benefici màxim de les inversions, és culpa dels que posen aquest benefici per sobre de la responsabilitat social de les empreses, ja que el benefici màxim s’aconsegueix sovint amb venda d’actius i reducció de salaris.

La crisi del petroli s’hauria pogut evitar si les grans potències mundials, que tenen capacitat de controlar els països productors de petroli, els haguessin fet veure que les alces sobtades del preu del petroli afectarien les balances comercials de ben bé mig món. En el cas del petroli, la crisi va empitjorar en trobar una economia feble, que va caure com un castell de cartes.

Acceptar que les crisis econòmiques són culpa nostra té una part negativa i una altra de positiva. La negativa és que els homes no tenim consciència que el món només avançarà econòmicament si apliquem els principis de la solidaritat humana. La positiva és que les crisis es poden evitar si tothom fa el que li toca. Si el món actual fos com una escala de veïns, no s’hi podria viure i serien els mateixos veïns els que hi posarien remei. Els veïns no acceptarien que els del primer pis es morissin de gana; ho comunicarien a l’Ajuntament o a una obra de caritat. A la Unió Europea es deixa que morin milers de persones al mateix mar on prenem el sol i ens banyem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia