Full de ruta
El futur és Ciutadans
Mai es lloarà prou la humilitat d’Arrimadas i els seus de seguir acudint cada dia al Parlament i al Congrés tot i saber com acaba tot
L’arribada del 2019 no ha d’eclipsar la màgia d’aquest Nadal. El 19 de desembre, Inés Arrimadas anunciava una querella pels “actes violents” que ella sabia que es produirien el 21-D a Barcelona en ple Consell de Ministres a la Llotja de Mar. Un cas particular no mereixeria un article, però és que l’anècdota és categoria. “El president Torra farà un discurs de valoració de l’any 2018 en què segurament tornarà a insultar i a menysprear més de la meitat dels catalans”, va dir el vicepresident del Parlament, José María Espejo-Saavedra, deu hores abans que Torra fes el discurs de Cap d’Any. Dos casos en deu dies ja no són casualitat i animen a exigir explicacions al primer partit de Catalunya, perquè ara que la virtut ha estat compartida no es pot quedar en l’àmbit privat. Sabia Ciutadans que el número 58499 seria el premi de la Grossa i no ho va dir? Sabia Cs que el 03347 seria el de la Lotería Nacional i no ho va dir? Ni tan sols als companys d’Andalusia amb els que ha fet hores i hores de campanya? Perquè seria un cas de supremacisme saber el número d’èxit i callar al sud de Despeñaperros. I, tornant a Catalunya, quants diàlegs als ascensors del terror on ara ningú es parla fluirien gràcies a compartir la sort? Els crits de “¡Libertad!” que volen callar els de “Llibertat!” confluirien junts en el cant unit de “Fortuna!”, que s’escriu igual en català i en castellà! En aquesta Catalunya fracturada que enveja la convivència de Madrid, on tothom al carrer adora unànimement l’alcaldessa Manuela Carmena, el president autonòmic Ángel Garrido i el president Pedro Sánchez al mateix temps, intuir que Cs podria unir independentistes i unionistes en la fortuna del futur segur i no ho fa és desencoratjador. Que no s’estranyin si el votant els mira amb l’enveja que despertava Marty McFly a Retorn al futur II quan torna al passat amb l’almanac dels resultats esportius del 1950 al 2000. Mai es lloarà prou la humilitat d’Arrimadas i els seus de seguir acudint cada dia al Parlament i al Congrés tot i saber sempre com acaba tot.
