Vuits i nous
Les vuit i tretze minuts
“Cap episodi de la història de Catalunya ha estat tan analitzat
No sé si som conscients que de tots els episodis de la història de Catalunya, inclosos els que Borja de Riquer marca com a estel·lars en el seu últim llibre col·lectiu i que es remunten a quan vestíem pells i caçàvem cérvols, cap no haurà estat tan profusament analitzat i remenat com el del primer d’octubre del 2017. En realitat, el que s’obre el setembre d’aquell any i es tanca al final del mes següent. Orson Welles ens va presentar la vida d’un difunt explicada pels seus amics, cada un a la seva manera. Anys més tard, Akira Kurosawa va plantejar un delicte sobre el qual la víctima, el culpable i els testimonis projecten punts de vista no coincidents. En el judici del Tribunal Suprem contra l’independentisme més de cinc-cents testimonis fan la dissecció d’aquells dies atabalats. Els interroguen mitja dotzena de fiscals. Els re-interroguen una dotzena o més d’advocats. La narració es multiplica, el detall aflora hora a hora, minut a minut. Quan sembla que no es pot dir res més de les vuit i tretze minuts del matí del dia del referèndum, una altra veu l’enriqueix o el contradiu. Han passat dos mesos des que el judici va començar. No és ni a la meitat. Les vuit i tretze minuts del matí del primer d’octubre del 2017 encara té molt per dir-nos. Hi hem d’afegir els llibres que publiquen els acusats i alguns dels seus advocats. Carles Puigdemont també n’ha tret un des de l’exili belga. Anuncia que es reserva el definitiu per quan el judici estigui acabat i sentenciat.
Borges ve al cap. Funes tenia tanta memòria, interioritzava i fixava tant els detalls, que el gos que havia vist a les vuit i tretze minuts no el reconeixia a les vuit i catorze. El creador del personatge conclou que, en conseqüència, no podia pensar, perquè pensar és abstraure. Podrem pensar aquells dies si ens en desentranyen els minuts i els segons? O tot és una maniobra per confondre’ns i fer-nos-en alterar el record? I una altra cosa: un judici tan dilatat aclarirà res? Aquil·les va dividir tant el temps i l’espai que encara és l’hora que hagi d’atrapar la tortuga. Al final de tantes enquestes, els amics de Kane no li troben el secret que els intriga i posa en acció. En periodisme, sempre és preferible la crònica curta a la llarga. La curta condensa i aviat arriba a la conclusió. La llarga de tant que diu ho enreda tot. Borja de Riquer haurà de resumir.
El judici ja es podria haver acabat. Per què insistir-hi més? Per què cinc-cents testimonis reincidents? I mentrestant, els acusats a la presó, que és el fet més ignominiós, la tortura d’haver d’escoltar tantes declaracions i contradeclaracions a banda. Nosaltres podem apagar el televisor. Ells, no. Fan cara de cansats, d’envellir-se, de no tocar quarts ni hores ni minuts.
