El PSOE de la restauració borbònica

Hi ha qui considera la Restauració borbònica com un oasi d’estabilitat institucional entre Repúbliques. El sistema polític ideat per Cánovas del Castillo se sustentava en la Constitució de 1876, la figura moderadora del rei i l’alternança convinguda entre governs conservadors i liberals. Un pacte entre cavallers perquè guanyessin els de sempre. Si substituïu el nom d’Antonio Cánovas pel de Pedro Sánchez, veureu que poca cosa ha canviat a l’Espanya caduca que es nega a si mateixa a progressar.

Més enllà dels càlculs electorals a curt termini i les jugades mestres dels spin doctors socialistes, és l’aferrament obstinat al retorn del bipartidisme sota l’arbitri de la monarquia i l’assumpció de la immutabilitat del pacte constitucional, el que els ha portat a l’abisme.

La diferència és que avui la República que temen és la catalana i que ja no hi ha “restauració” possible d’un règim que fa aigües per arreu. Per qui els vulgui veure, els indicadors són evidents: la incapacitat per a resoldre el conflicte territorial, la submissió als interessos de les elits extractives del “palco” del Bernabéu, el deteriorament de la separació de poders, la creixent fractura social, el desprestigi internacional i l’erosió del règim de drets i llibertats. Continuo?

És així com Sánchez va a noves eleccions, les quartes d’ençà del 27 d’octubre de 2017 i en què el Gobierno ha estat en funcions quasi bé la meitat del temps. Abans assumir el risc d’un retorn de la dreta que no pas fer un govern de coalició d’esquerres, dicten els cànons de la “hidalguía”. Vaja, l’enyorança d’un bipartidisme –la versió 2.0 del “turnismo” de la Restauració- que no tornarà.

L’Estat espanyol rodola cap al toll de les democràcies il·liberals però –oh, paradoxa!- té en el desafiament català la darrera oportunitat d’abraçar la modernitat.