LA GALERIA
Girona, anys noranta
Viatge mental als noranta, per l’anunci de la reunió de Tipuaixí, la celebració dels 25 anys de Partisano i la novel·la de Jordi Navarro
Aquests últims dies diversos fets m’han fet viatjar mentalment a la Girona dels anys noranta: l’anunci de la reunió de Tipuaixí, 15 anys després del seu comiat, per actuar l’1 de novembre al 8è Sant Pere Rock, organitzat pel casal independentista El Forn; la celebració dels 25 anys de la botiga Partisano, que tindrà lloc aquest mes d’octubre amb concerts i una exposició, i la publicació de la novel·la Pedres i boira, de Jordi Navarro. En la seva reivindicació de “la Girona més popular, combativa i de base”, Navarro abasta un període molt més ampli, dels anys setanta a l’actualitat, però per raons generacionals i vivencials se centra especialment en aquells anys noranta que l’autor recorda com “una etapa intensa a Girona i rodalia”, amb una memorable banda sonora creada en bona part per grups d’aquí mateix o de molt a prop: cita Sopa de Cabra, Umpah-Pah, Sui Generis, Sangtraït, Kitsch, Terratrèmol, Parriana, Komando Moriles, HHH, Barri Baix, Peces in the River, Fi-asko, Tipuaixí i Zitzània. La música és un bon aliat de la memòria, també inevitablement de la nostàlgia...
La qüestió és que últimament no parem de celebrar aniversaris d’una certa envergadura: els 25 anys de Partisano arriben precedits, amb pocs mesos de diferència, pels 30 anys de La Tabacalera de la Bisbal i els 25 de la botiga Moby Disk Records i també de l’Atzavara Club de Sant Feliu de Guíxols, que els ha celebrat recentment amb una edició especial del Sant Feliu Fest. Partisano, Moby Disk i l’Atzavara van néixer, per tant, entre els anys 1993 i 1994, després de l’eufòria i el desgavell olímpics, just després també de l’explosió universal del grunge que va llançar Kurt Cobain a l’estratosfera. “Sonaven els acords de Smells like teen spirit de Nirvana a tot volum i una bogeria col·lectiva va apoderar-se dels ocupants del vehicle”, escriu Navarro per introduir una de les escenes més colpidores de la novel·la.
Entre el 1993 i el 1998, va funcionar també el casal popular de La Maret, una antiga fàbrica de pernils ocupada a Salt, on es van fer desenes de concerts i altres activitats lúdiques i culturals, sempre sota el signe de l’autogestió: eren temps en què es tornava a reivindicar l’esperit punk del fes-t’ho tu mateix, de la independència musical i artística en general, en una època en què –és imaginable?– no vivíem a internet.
