Vuits i nous
La solució
“Crònica d’una concentració commemorativa del referèndum
Dimarts al vespre vaig anar a la concentració de davant de l’ajuntament, commemorativa del primer d’octubre de fa dos anys. Aquell dia, prop del mateix ajuntament, hi va haver un col·legi electoral. Més de mil persones hi van fer una cua serpentejant des de bon matí. Quan es van saber els cops de porra d’altres poblacions, la cua va augmentar. Dimarts érem un centenar, potser una mica més. Es van pronunciar discursos, es van cantar una cançó de Raimon –Raimon, que no s’ha pronunciat sobre el procés– i l’himne del musical Els miserables i es van projectar imatges sonores de les al·legacions finals dels presos durant el judici. Una pena immensa: gent formidable en una situació preventiva que no té justificació. A aquella hora ja devien ser a dormir a la presó. No em vaig quedar fins al final.
Pel camí d’anar-hi, m’havia trobat una coneguda fent la mateixa ruta. Em va dir: “No serveix de res, però bueno...” Buenu, que diem en català. No serveix per ablanir els jutges que un dia d’aquests han de dictar sentència, no serveix perquè l’Estat s’avingui a mirar d’encarrilar el “conflicte” en comptes d’encabritar-lo, no serveix perquè els partits independentistes ens expliquin d’una vegada quins projectes tenen, més enllà de les agitacions que patrocinaran quan la sentència surti. Les agitacions serviran de gaire? Faran avançar el “procés”? Ja no dic culminar-lo, dic fer-lo avançar.
De les paraules de la senyora retinc el “però buenu...” Tot amb tot s’hi ha de ser. D’entrada, per reflexionar. Un moviment que fa nou anys no era res és ara el més decidit dels que es poden trobar aquí i a fora. La concentració d’aniversari no va ser un èxit però no és probable que els milers de fa dos anys hagin dimitit. Si de cas es troben adolorits, decebuts. Decebuts amb l’Estat però, amb això, ja hi comptàvem, i decebuts amb els partits i els líders de l’independentisme, que, tot i els excessos i enganys, han perdut la iniciativa sostinguda fins aquell primer d’octubre i que acumulen dos anys de dubitacions i contradiccions.
Aquesta gent que s’ha reunit aquí, la que ahir va pujar a Montserrat per il·luminar la catalana terra, la que sortirà al carrer o farà aturades coincidint amb la sentència, creu de debò que la “república” és a tocar com diuen alguns, i alguns que manen? O s’apleguen per poder-se comptar, per trobar-se, per dir-se “ens mantenim ferms”? “No serveix de res, però buenu...” Fins quan, el buenu? Ho revertirem en utilitat algun dia, o ens farem vells davant de l’ajuntament? Només pregunto. No em demanin cap solució. La té algú? I veient com ens tracten i ens “estimen” i a què volen reduir Catalunya, amb independentistes i no independentistes a dins, la solució és la independència o aproximacions, tard o més tard.
