Opinió

Vuits i nous

Pares, fills i Sant Jordi

“Els pacients es passen quatre hores asseguts sense llegir cap paper

Novetats sanitàries pròpies. El meu fill va fer donació dimecres de la medul·la òssia que m’implantaran a mi un dia d’aquests, a final de maig. De moment la substància es mantindrà congelada. La donació i trasplantament haurien d’haver tingut lloc fa dues o tres setmanes, però el coronavirus va fer alterar el calendari. Quan em van trucar per dir-m’ho no vaig saber si posar-me trist o content, perquè em van consolar argüint que el meu cas no era tan greu. Em vaig posar més content quan van avisar el fill per fer l’aportació. Volia dir que l’operació s’activava. Però, content és la paraula? Com s’agraeix a un fill aquesta monumental incomoditat? D’acord: no hi ha perill, per a ell. Però puc estar del tot tranquil? Fins dimecres no ho vaig estar gens. Ara encara pateixo per possibles conseqüències... Em diuen: tu hauries fet igual amb el teu pare. Encara m’ho enreden més. Volen dir? El meu fill és pare d’un nadó de cinc mesos. La seva dona és argentina. Viuen aquí, al pis de baix. En la seva situació, jo hauria donat al meu pare el fluid essencial. ¿Però satisfet i sense reserves? Una altra pregunta aflora: com s’agraeix aquest gest a un fill?

De moment vaig tirant amb les recepcions de sang de cada dijous. Ahir, doncs, vaig estar tot el matí amb el braç connectat a uns conductes plàstics. Era Sant Jordi. El coronavirus ha aixafat aquest any la festa. Els editors i els llibreters ho han viscut com un drama: tota una campanya perduda. Els diaris i les xarxes s’han fet molt ressò de la catàstrofe. A l’hospital la indiferència és absoluta. Tant és Sant Jordi com no. Els receptors de sang i química es poden passar quatre i cinc hores en posició asseguda sense fer res. No llegeix ningú. Ni un paper, ni un prospecte. Ens pensem que la gent vol llibres i llibreries i som els quatre de sempre. Prefereixen mirar el sostre, endormiscar-se, consultar el rellotge. Un veí, molt vell, es connecta a l’orella una ràdio de piles, model anys seixanta. Li pregunto: “Què diu la ràdio?” “El de sempre.” Al cap de tres hores: “Encara diu el de sempre?” “Més o menys.” Només jo faig la funció lectora. Primer només em proveïa del diari, però feia curt. Ara, del diari i un llibre. Vaig intentar llegir una novetat literària catalana amb premi però em feia tornar a casa més malalt. Ara milloro amb els retrats que Albert Manent va fer d’escriptors i polítics.

Havia vingut sovint a aquest hospital a fer companyia al pare quan la malaltia final se li va acusar. Mirava de reüll l’interior de les habitacions, i també era ell l’únic pacient que llegia. Va dedicar els últims dies als articles reunits en volum de Josep M. de Sagarra. Feia servir de punt un article meu que havia retallat del diari i que li agradava molt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia