L’estat de dret als desguassos

La mort de Manuel Cuyàs, que fa que estiguem de dol, també m’ha fet molt present que Miquel Pairolí va ocupar aquest mateix espai des que va començar el segle XXI i fins poc abans de morir el juliol del 2011. De fet, encara més perquè sovint penso què n’hauria dit en Miquel de tantes coses que han passat en aquests últims nou anys. El cas és que he recordat un seu article que, publicat el 5 de desembre del 2010 amb el títol L’emperador descalç, apunta que les anomenades “revelacions” de Wikileaks no haurien de sorprendre perquè, de fet, no fan res més que “confirmar” o “corroborar” moltes accions de governs i grups de poder que podien suposar-se. Una altra cosa és que a l’“emperador”, per molt que estigui descalç, li molesti que s’esbombin els seus papers bruts. He pensat en l’article en relació amb la “revelació” suposadament aportada per la desclassificació d’un informe de la CIA de l’any 1984 on s’afirma que “Felipe González ha acordat la creació d’un grup de mercenaris per combatre fora de la llei els terroristes”.

Això és pròpiament una revelació? En tot cas, suposo que ningú se n’ha sorprès. He revisat el documental Xavier Vinader. Contra la guerra bruta, de Xavier Montanyà i Àngel Leiro, en què després que el periodista, que va investigar infatigablement la connexió entre els grups d’extrema dreta i les clavegueres de l’Estat, afirmi que el ministeri espanyol de l’Interior va convertir-se en una màquina de matar a través dels GAL, apareixen unes imatges d’arxiu que, datades el juliol de l’any 1988, contenen aquestes declaracions de Felipe González com a president del govern: “Serveixen els fons reservats, que existeixen a tots els països del món, per protegir la democràcia? Sí. L’estat de dret es defensa a les tribunes i els salons, però també als desguassos.” Fa feredat perquè no ho podia dir més clar: com diu sense immutar-se, els fons reservats existeixen arreu per actuar als desguassos. Tanmateix, que així es defensi la “democràcia” no fa res més que posar-la en dubte. El cas és que, el 1988, havien començat les investigacions a l’Audiencia Nacional que van dur al judici contra els GAL que fins va suposar una condemna a l’exministre José Barrionuevo i al “patriota” Rafael Vera, secretari d’estat per a la defensa; tots dos emotivament abraçats per Felipe González abans que entressin a la presó de Guadalajara, on es van estar poc perquè el govern d’Aznar va mostrar-se molt indulgent. Qui es pot creure que el president dels “desguassos” n’estigués al marge? El tema és per què mai s’ha arribat a investigar a fons el senyor X?