Pressa per oblidar

Aquesta és la meva última mirada de reüll de la temporada. Si res ho estronca, ens retrobarem al setembre. M’havia proposat fer un comiat agosaradament entusiasta, convidant els lectors a diluir neguits en algunes de les exposicions que amb tant esforç, desafiant tants contratemps, han aconseguit obrir els museus. Volia evitar recórrer a l’eslògan que ha alçat el món cultural, La cultura és segura, perquè, tot i la noble i justa ràbia que conté, esquiva allò que realment trobem en els espais de cultura: els miralls de les nostres pors, dubtes, perills i fragilitats. Per això són necessaris: per reconèixer-nos-hi. Són altres els que s’entesten a falsejar-nos el que som. Volia tancar el curs amb una escriptura positiva, malgrat tot. La cremor d’ànima m’ho impedeix. No hem sigut capaços de parar-nos a pensar en el que ha passat. Continuem sense escoltar el que un petit grup de ments visionàries adverteixen que continuarà passant, i més gros i tot, si no fem res per canviar la nostra manera de viure, que és també la de treballar, la de menjar o la de relacionar-nos. Tenim pressa per oblidar. Pressa perquè tot torni a ser com abans. L’abans que ens ha dut a aquest ara. No sé en quina fase de confinament estarem les pròximes setmanes, però sí que recloure’s en la cultura serà l’opció més radical per despertar-nos d’aquesta somnolència acrítica.