Opinió

A la tres

No oblidar les víctimes

“Quan passa una tragèdia, tothom s’hi bolca, però al cap d’un temps simplement entra a formar part de l’imaginari col·lectiu, del record

Avui es com­plei­xen tres anys dels atemp­tats d’Alca­nar, Bar­ce­lona i Cam­brils. Una data, la del 17 d’agost del 2017, que que­darà gra­vada a la memòria per sem­pre més. La situ­ació sanitària actual reco­mana no fer un gran home­natge. Segu­ra­ment tam­poc cal fer-lo cada any de manera solemne, però l’objec­tiu ha ser man­te­nir viu el record de les vícti­mes. De vícti­mes n’hi va haver mol­tes, no només mor­tals. I és l’atenció dels que van acon­se­guir sobre­viure el que hau­ria de ser una pri­o­ri­tat per a les admi­nis­tra­ci­ons. Dei­xant de banda la qüestió judi­cial dels res­pon­sa­bles dels actes, molta gent tenim gra­va­des a la retina les imat­ges de per­so­nes ensan­go­na­des al mig de la Ram­bla de Bar­ce­lona. Gent esti­rada a terra i cor­re­dis­ses poli­ci­als per Ciu­tat Vella. Si nosal­tres, que no hi érem, ho tenim ben pre­sent, què deuen sen­tir les per­so­nes que ho van viure en pri­mera per­sona?

L’admi­nis­tració ha d’estar al seu cos­tat. Sem­pre. No només quan es van aca­bar de pro­duir els atemp­tats. Aques­tes per­so­nes tenen dret a rebre ajuda psi­cològica i una com­pen­sació pel que els va tocar viure, i la res­posta de l’Estat és, com a mínim, dece­be­dora.

Han pas­sat tres anys i, afor­tu­na­da­ment, s’ha superat aque­lla psi­cosi que es va ins­tal·lar en el sub­cons­ci­ent gene­ral: tot­hom era sos­pitós i hi podia haver atemp­tats en qual­se­vol lloc. Però el perill no ha des­a­pa­re­gut. Per exem­ple, l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona es va dedi­car a posar impe­di­ments en forma de jar­di­nera i altres ginys en deter­mi­nats car­rers per evi­tar l’accés de vehi­cles suïcides. Però això és el que ha de donar tran­quil·litat en un món glo­bal en què l’extre­misme pot ser a cada can­to­nada? Si algú té la intenció d’atemp­tar, amb una mot­xi­lla car­re­gada a l’esquena i entrant al metro en té prou.

No es tracta de fer demagògia ni alar­misme. El que sap greu és que quan passa una tragèdia d’aques­tes dimen­si­ons tot­hom s’hi bolca, però al cap d’un temps sim­ple­ment entra a for­mar part de l’ima­gi­nari col·lec­tiu, del record. I hi ha vícti­mes. I això no es pot obli­dar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia