Opinió

De set en set

Una simfonia de la vida

El dia 36, cap a la meitat del confinament, Cristina Masanés i la seva filla van desafiar la imposició de les cases tancades i van travessar tot el poble per anar a buscar llavors per a l’hort. Pel camí, es van entretenir a picar els timbres dels veïns per saber com estaven, si necessitaven res, i la gent treia el cap per la finestra i els explicava com els anava. Una de les veïnes els va fer una foto des del balcó. Hi surten d’esquena, saltironant alegres carrer avall amb els cistells penjats al braç, com dues fades bones que han baixat al poble com qui emprèn un viatge per Europa. Eroica, el diari d’aquella primavera confinada que acaba de publicar L’Avenç, és un llibre al mateix temps de dol i de joia en què es percep a cada pàgina, com en una simfonia de Beethoven, “el so del destí picant a la porta”. De la mateixa manera, Cristina Masanés travessa els cels confinats del pati domèstic, un cada dia, quadrat i sense horitzó, per anar a algun altre lloc que té al centre el record de la mare, el suïcidi de la qual, trenta anys enrere, la va llançar també fora del temps i que retorna ara, com una “marca de vida”, enmig d’una estadística infernal que redueix la humanitat a una colla de “nans observant el recompte de morts del món”. Contra la lògica monstruosa de la por, la invocació a l’alegria de Beethoven (“Freude, freude!”) retorna no només una imatge feliç de la mare trista i enforteix el nus que trena generacions, sinó sobretot la primacia del que és humà, la constatació que “és la necessitat de l’altre qui et diu qui ets”, encara que només sigui picant una porta perquè et saludi el veí des del balcó.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.