L’Aisha, en Karim i l’escola

L’Aisha i en Karim –els noms són l’única part inven­tada d’aquesta història– són dos menors que viuen amb els seus pares en un pis d’un barri molt vul­ne­ra­ble. Seria més apro­piat dir que viuen en una habi­tació d’aquest pis, en una quarta planta d’un edi­fici sense ascen­sor, atès que el com­par­tei­xen amb dues famílies més. El men­ja­dor, la cuina i el lavabo són espais comu­ni­ta­ris. És tot el que poden pagar. Ja vol­drien ells gau­dir d’un habi­tatge propi, però els ingres­sos fami­li­ars són els que són i l’Aisha i en Karim no tenen edat per tre­ba­llar. En aquest nucli fami­liar només el pare té telèfon mòbil. Se l’endú quan surt de casa. Durant les pri­me­res set­ma­nes del con­fi­na­ment del 2020 van que­dar aïllats, com­ple­ta­ment igno­rats pel sis­tema. La claror del dia se’ls va extin­gir. Van pas­sar unes quan­tes set­ma­nes fins que l’esforç d’enti­tats locals per dotar els més pobres d’un ordi­na­dor portàtil els va recon­nec­tar al món, almenys unes hores al dia i des d’un raco­net del seu matalàs, de la seva pàrvula habi­tació, del seu minúscul pis que com­par­tei­xen tres famílies. Per a l’Aisha i en Karim l’escola era un oasi i ningú sap com ells com s’enyora quan tanca les por­tes. I com és de necessària per al seu benes­tar per­so­nal. El seu exem­ple, per desgràcia, no és un cas aïllat. M’explica una mes­tra d’un altre barri des­pro­te­git que durant el con­fi­na­ment va per­dre la pista del vui­tanta per cent de l’alum­nat. Ni un sol senyal. Només algun con­tacte amb els pares –i no en tots els casos–, als quals anava tru­cant quan podia. No els va recu­pe­rar, els menors engo­lits per la pandèmia, fins que no van tor­nar a obrir les aules.

Cada cop que hi ha una atu­rada de les clas­ses, tor­nen els cants de sirena sobre si s’ha de retar­dar, o no, la represa del curs. Sense anar més lluny, tots els governs reac­ti­va­ran, avui, aquest debat, però igno­rant de nou mol­tes de les peti­ci­ons que els ha fet arri­bar la comu­ni­tat edu­ca­tiva per fer front a la situ­ació. Abans de pren­dre la decisió final, pot­ser els seria útil aban­do­nar els des­pat­xos i conèixer l’Aisha i en Karim.