Les emocions són pròpies –no pas exclusives– de l’espècie humana. El benestar emocional és una excel·lent assegurança per a l’estat de salut de l’individu. La pandèmia, amb tot allò que l’ha acompanyat, ha limitat tant les emocions –sobretot, les socials– que s’han incrementat de manera significativa les malalties mentals i els suïcidis, per exemple. La tecnologia d’avui dia ha permès compensar en part algunes mancances, però no és capaç de substituir allò que té de gratificant el tracte humà; a més, els propers anys, ens esperen uns mons virtuals en els quals la gent no només jugarà o es relacionarà, sinó que invertirà, comprarà i vendrà “propietats”, etc. És dubtós que les emocions que generen les persones quan es relacionen físicament trobin un equivalent darrere de les pantalles d’uns interlocutors solitaris, encara que el món sembla que vagi per aquí.

Al llarg de la darrera dècada, la societat catalana en particular ha passat per un devessall d’emocions de tot tipus. La il·lusió per un futur diferent generava unes emocions col·lectives positives i proactives desconegudes fins aleshores. La marxa enrere dels governants i la repressió posterior van canviar totalment el to emocional de bona part de la població. Després, els polítics, mitjançant missatges institucionals plens de paraules buides, han provocat un endormiscament progressiu, que la covid no ha fet altra cosa que potenciar amb un creixent aïllament. La dosi aplicada d’anestèsia ha estat tan gran que ni la sospita que els atemptats de Barcelona puguin tenir una complicitat tan poc sorprenent els ha fet anar més enllà dels escarafalls verbals. També pot ser que aquesta anihilació com xaiets que alguns pensen sigui aparent; potser les emocions només estan adormides, en recuperació d’una salut emocional perduda.