Cristina

Cristina Cervià reunia els seus amics i amigues quan actuava en espectacles teatrals (a vegades també en lectures d’obres literàries i altra mena d’actes en què va participar, sovint per pura generositat) o dirigia muntatges. Ella no hauria volgut homenatges, però s’ha aprofitat alguna ocasió per fer-ne algun en què, com ens passa a unes quantes persones en trobar-nos i sentir que ella continua vinculant-nos, la tristesa d’enyorar-la s’ha barrejat amb l’alegria d’haver-hi compartit moments de vida, de la seva vida que bevia a glops. Ha tornat a passar. Ha sigut a propòsit de la presentació a la sala La Planeta, escenari de tantes demostracions del seu talent com a actriu, del llibre Dona de teatre. Cristina Cervià, d’Els Pastorets a Temporada Alta.

La seva autora, Núria Martí Constans, ha fet una feina impagable. Ha entrevistat una seixantena de persones, ha buscat incansablement documentació que li permetés reconstruir la trajectòria professional de la Cervi. I ha escrit el llibre que no rebutjaria la Cristina: un que dona compte d’un teatre que no és al gran aparador, que té lloc en petits escenaris o que pot convertir qualsevol espai en un escenari, que es fa, sovint amb poc suport i en precarietat, perquè no es pot deixar de fer: això perquè la vida és lliga al teatre, que, com també testimonia el llibre, ella va anar fent, malgrat tot, formant part d’una cadena d’afectes i complicitats. Com va dir en la presentació l’escriptor Josep Maria Fonalleras, citant Foix, la Cristina encara “ens agleva en la nit dura”. Ella era d’El temps de les cireres, nascuda a la primavera madura a pic de l’estiu, i va ser emocionant veure-la en imatges amb la fruita mentre sonava la cançó amb la veu d’Yves Montand.