Vivim de ple en un curs de doctorat general i massiu en guerra televisada, ucraïnologia i putinologia. Aquests primers deu dies hem espigolat entre reputats especialistes que ja existien de sempre i que no sabíem que ho eren, com no se sabia en la guerra freda que els espies adormits eren espies. Però ja veureu que d’aquí a no res es començaran a expedir màsters que substituiran els de la covid i els del procés. Just avui fa una setmana que Oriol Junqueras, inspirat en una visió geopolítica que devia tenir, i fent un acte de lucidesa comunicativa que jo vaig trobar de molta dignitat, encara que arrambés l’aigua al seu molí, va fer públic que estava segur que Ucraïna donaria el que fos per una taula de diàleg i que no entenia com aquí alguns la passaven per alt. Li va caure un ruixat (trobo que molt injust) com el que els meteoròlegs de TV3 porten esperant tot l’hivern. Ahir, però, tot el món mundial estava amb els corredors humanitaris que havien pactat les dues delegacions, la russa i la ucraïnesa. Hi ha taula i dona fruits. Junqueras tenia raó. Ucraïna estava per anar-hi. I Rússia també, què carall! Es vol o no es vol? És per negociar o és per entretenir? Els petits acords que es prenen són per a la pau o son per a la guerra? En qualsevol cas, se’n va parlar fa vuit dies per primera vegada i ja se n’han fet dues, i les prèvies sobre lloc, assistents, relators i altres bajanades, que aquí han entretingut mesos i mesos, allà han estat un tancar i obrir d’ulls.