Opinió

Tribuna

No eren entrevistes, era seducció

“Entenc l’Otero quan diu que, repassant entrevistes que va fer, no s’autoindulta. Algunes, a homes poderosos, eren veritables exercicis de seducció

Escoltant la Júlia Otero en l’entrevista que li va fer Évole, he sentit en carn pròpia una frase que no vaig entendre en el seu dia estudiant filosofia: “M’ha fet despertar del meu somni dogmàtic.” Ho deia Kant referint-se a Hume. I ho dic jo ara referint-me a l’Otero.

Jo era una enamorada d’aquelles entrevistes dels anys 80, que es deien “en profunditat”, em tenien completament fascinada, em semblaven una conversa interessant. El més semblant a una conversa profunda. Hi havia preguntes curtes com ara què és el que més t’agrada en un home o en una dona. Entrevistes plenes de falsos qüestionaris Proust que més que veritable profunditat demanaven aforismes ràpids, ocurrents i d’una intel·ligència viva a redactar bons eslògans.

L’únic en el que no creia gaire era en les frases altisonants de “tota la veritat de tal”, “arribar al fons de tal...” em semblaven una manera matussera d’apropar-se a algú, com quan els antics anatomistes cercaven els racons dels cadàvers per a trobar-hi el lloc on habitava l’ànima. Per mi, acostar-me a algú és, sobretot, l’oportunitat de rebre quelcom que em captivi de l’altre i que, generosament, també em converteix a mi en algú més estimulant del que seria sense aquella persona. Això que acabo de dir, tan innocent, tan normal, en el fons no és el que ens passa amb algú quan ens enamorarem? Captivar-nos, convertir-nos en algú més interessant i estimulant. Potser –i per això ara he caigut de la parra–, aquelles entrevistes que a mi em semblaven tan boniques podien ser una representació perfecta de dues persones iniciant un procés de seducció verbal que els pot dur a l’amor o al llit.

I jo en aquell moment ni me n’adonava! Em semblaven totalment neutrals i asexuals. El que jo vaig viure com a gran periodisme exercit per dones, també tenia molt de culturalment après, d’una llarga tradició que ja apareix en els primers textos d’Homer, com ara el que han de fer totes les deesses de l’Olimp amb les barbes de Zeus per fer-li fer el que vols. Sol·lícites, seductores, traient partit al propi capital eròtic. No eren un bon exemple, no eren bon periodisme, ens oferien un model de dona que aconsegueix més per la seva habilitat i el seu atractiu que pel que realment es mereix saber com a bona periodista, ben documentada, que pregunta el que ha de preguntar i espera una resposta clara. No tenen res a veure les entrevistes que feien les dones dels anys 80, joveníssimes, encantadores i sexys (i a la vegada també ben documentades i coneixedores en profunditat de la seva trajectòria), afortunadament avui, les periodistes que tenim són dones empoderades, segures i que en cap moment han de fer servir el seu atractiu ni per donar espectacle ni per entabanar –el mateix que ens han ensenyat, a les dones, sempre quan venia un policia a demanar-nos explicacions.

Potser per això entenc l’Otero quan diu que, repassant entrevistes que va fer, no s’autoindulta. Algunes, a homes poderosos, eren veritables exercicis de seducció, i jo, sense saber-ho, vaig aprendre que no hi havia conversa més interessant que la de dues persones que fan alguna cosa més que passar-se informació. I el model de dona bonica i agradable també devia ser injust per a moltes periodistes que havien de treure informació a un entrevistat que amb un home es posarien a la defensiva, però que amb una periodista aparentment innocent, bella i espavilada, que sap dominar els silencis i les caigudes d’ulls, pot trobar bones estratègies per desarmar l’entrevistat.

Em fot perquè ara les veig diferents i perquè jo les idealitzava; em semblaven un model impecable de comunicació i ara les veig com l’actualització periodística d’un seguit de mandats de gènere. Em sap greu perquè el que jo creia que era un llenguatge bo i profund, era una mena d’exercici d’obscenitat light. Guiada per aquest model, que no em vaig qüestionar durant anys, vaig fer una entrevista a una persona molt interessant, i vaig fer-li preguntes que havia après, de mirar els ulls i tocar el braç, i voler aprofundir, i em va dir que tot això li resultava molt difícil. En cap moment em vaig qüestionar que eren preguntes agosarades, frívoles, altisonants fruits d’un mal periodisme que permet jocs estranys, d’una falsa transcendència, que és la pròpia de dues persones que juguen a un estrany joc de seducció, i per això és tan estrany, perquè si no hi ha desig, ni real ni fingit, el que vols saber d’algú no és mai què l’atreu d’un home o d’una dona.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.