Villarejo

El #FAQSTV3, amb la Cris­tina Puig i l’equip del pro­grama, van por­tar la bèstia de les clo­a­ques allà, al fas­ci­nant esce­nari que, aquest dis­sabte, estava foto­gra­fiat amb un pla ample que dis­minuïa els late­rals quasi unint-los en un fons tan­cat. En angle agut. És a dir, al fons hi havia la cova. I va ser en aquell fons de pan­ta­lla on va aparèixer ell, en Villa­rejo, amb la gorra de visera. Si us plau! El teníem a davant! No era un fan­tasma! No duia careta i tenia els ulls blaus. De veri­tat que era ell? Aquell home bus­cat i rebus­cat.. Sem­pre amb una car­tera cap al ros­tre incli­nat. L’home que, feia tot just mitja set­mana, sentíem en una con­versa per telèfon ofe­rint ajuts a bona part de la sagrada família pepera del govern de Rajoy... la De Cos­pe­dal, l’Espe­ranza Aguirre.

Ara torna a expli­car les ali­an­ces estre­tes entre tots els poders de l’Estat. Es pot creure? Segueixo pre­gun­tant. Faig l’inter­ro­gant retòric perquè mai, mai, ens hauríem pen­sat que tot allò que ja sos­pitàvem, quasi sabíem, de les clo­a­ques de l’Estat seria con­fir­mat per l’home capità de les clo­a­ques. I ens en diu una altra. Espa­ter­rant. Parla de l’agost del 2017, quan la cami­o­neta entrà a la Ram­bla. Es Satty era col·labo­ra­dor del CNI. A veure, fa temps que es diu. Però... Fa molt i molt de temps que mirem pelis d’espies, que ens agra­den. Puc dir que pot­ser són les d’intriga que pre­fe­reixo... Aquell guapíssim espia rus, que ningú no sap que és espia, que es fil­tra pel mig dels angle­sos, ena­mora una noieta i... I aquell altre que es troba amb una espia anglesa sense poder asse­gu­rar encara que és espia... i es veuen al cap­da­munt d’una mena de gol­fes de fusta atro­ti­nada, no pas com les fantàsti­ques gol­fes de la casa de Water­loo. I la millor: El espía que venía del frío. Ai, per­do­neu-me; en rea­li­tat hau­ria de ser L’espia que sor­gia del fred.

Hip­no­tit­zats, no vam poder dei­xar el pro­grama fins a quarts de dues de la mati­nada, per a reser­var-nos el goig, quasi plaer, d’aca­bar-lo de degus­tar l’endemà, diu­menge. Amb la Rahola i el can­tant. És tant l’èxit de la Tele­visió Cata­lana que avui, a Al Rojo Vivo, l’Anto­nio ha pas­sat una altra cons­pi­ra­noia. Que va de rus­sos! Alerta! Els dies de l’1-0 al 27-0 del 2017, quan cercàvem ajut per les seus del món, un senyor de Rússia va venir a Cata­lu­nya. Així ho explica un infor­ma­dor d’El Periódico a l’emis­sora de La Sexta. Asse­gura que el pre­si­dent Puig­de­mont va entrar en con­tacte amb el govern rus, des de Cata­lu­nya. Però... quina mala sort! Ara, la premsa es veu que ha entre­vis­tat aquest dele­gat i, mirem què diu: sap que va venir a Cata­lu­nya, però no recorda on, i menys encara qui el va rebre... Quan li volen ense­nyar la foto del pre­si­dent Puig­de­mont, fa el gest de rebuig amb la mà oberta i diu, no, no, si us plau. És que pocs dies després vaig pas­sar la covid i no recordo res més.

El drama, i ara va de bo, és que no podem dir adeu­siau a un Estat Mons­ter que té una cara pre­su­mida i cre­guda com el pre­si­dente Pedro Sánchez, que diu i diu i parla com si fos civi­lit­zat, com si fos lliure, com si no depengués de la minis­tra Robles, com si no fos “per­se­guit” per les clo­a­ques més some­res de l’Estat, les del CNI, i, sem­bla que ignori això, aquest senyor pre­su­mit. Ignori el rol d’alguns juris­tes del Reino, el de la FAES, el rol de tot aquell deep-state de l’Íbex i tutti quanti.

No en vam tenir pas prou amb el FAQS. De fet, aquell espec­ta­cle ens va des­per­tar les ganes de veure’n més. Aquest dematí de dilluns, que els diu­men­ges no exis­tei­xen, doncs, aquest dilluns ben de matí ja teníem una ràdio a cada ore­lla. La nos­tra, Cata­lu­nya Ràdio, i RAC 1, la d’en Basté. Jo m’he que­dat amb en Basté. Hi havia la crème de la crème... i han par­lat del cas Ros­sell. El pru­dent advo­cat Pau Molins, que duia el cas del pre­si­dent de la icona cata­lana del fut­bol, s’ha exal­tat de debò par­lant de les tram­pes del procés jurídic. I ha esmen­tat Lamela. Tots han acor­dat que és dolenta. Com si no hagues­sin entès que, dins aquest món del cla­ve­gue­ram no hi ha ni dolents ni bons... que ho va dir ell... el capo.

A punt de ple­gar, han fet un salt cap a Andorra. El cas de la banca andor­rana i les enor­mes tram­pes que l’envol­ten. I encara n’han dit una altra: exis­teix una cova... ensota, cap allà on es forma el gra­nit. S’hi amaga un gru­pet amb qui­e­tud. Silen­ci­o­sa­ment. S’ano­mena Forja. És la que mana.