opinió
Gironins sense carrer
No és a ells a qui es dedica un auditori ni un carrer o donen la Creu de Sant Jordi
Cap de setmana de concerts, a Girona. Diumenge, l’Auditori va ser el marc de la interpretació de la Novena de Beethoven, amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, sota la batuta d’Edmond Colomer. Hi participaven el Cor de Cambra del Palau de la Música i el Cor de la Diputació de Girona, a més de membres del Cor de la UdG, de la Capella Polifònica de Girona, del Cor Maragall, de la Coral del GEiEG i del Cor Filharmonia. Observant els cantaires, molts dels quals em són coneguts o saludats, vaig calcular que almenys la meitat devien començar, com jo vaig fer, el camí del cant en les aules petites i senzilles de l’antic conservatori de música de sota les voltes d’en Rosés. En una coral, la Saba Nova, que els dissabtes al vespre i durant dècades va descobrir el repertori coral –el tradicional i el clàssic-– a milers, sí, milers d’infants. N’eren les principals responsables dues dones, la Roser Busquets i l’Esperança Pèlach.
I dissabte, en aquest cas, a La Mercè, els Amics de la Sardana Terranostra van oferir un concert de sardanes amb la cobla Ciutat de Girona per homenatjar Generós Mestres, que va marxar fa poc més de deu anys i que va ser un dels fundadors de Terranostra i primer president de l’entitat. Un gironí –que també m’és proper– que va portar les sardanes a les places, al concursos i, sobretot, a les escoles, on anava personalment, a fer aprendre l’art de puntejar. També durant dècades i a milers d’infants.
Diumenge, escoltant l’Himne a l’Alegria, pensava en com els esforços d’aquestes tres persones, i moltes, moltes altres com elles, que conec i que no conec, ens han portat on som com a ciutat i com a país. Formen part d’un exercit invisible del que ara definim com a activistes, o com voluntaris culturals. En el cant, en la dansa, en l’excursionisme, o en camps tan distants com l’ecologisme i el teatre. Són aquells que van esgarrapar hores personals per posar fonaments a aquesta nació que encara ara tenim en construcció. I són aquells als quals, al final del camí, a banda dels reconeixements del seu entorn més proper, no els dedicaran un auditori, ni un carrer, i no els proposaran per rebre la Creu de Sant Jordi. Això queda per als grans noms, els que es posaven a davant i sí eren –i es feien– visibles. Però cal dir que aquests, ben segur, sense la feina d’aquells altres braços imperceptibles, no haurien arribat on van arribar.
