Opinió

Tribuna

Una, vuit-centes i mil cinc-centes

“No és cert que tota la història és sempre la història del present; hi ha històries que es mantenen deliberadament boiroses i la de la Isabel Vilà i en Caimó en són mostra

Fa 150 anys, a Sant Feliu de Guíxols, la que ha estat considerada primera sindicalista catalana va participar com a oradora en un míting davant 1.500 persones. No sé si s’han adonat del pes exacte de la frase i si això els ha provocat una esgarrifança. Fa 150 anys, és a dir: l’any 1872, una dona líder sindicalista en un moment de clara subordinació, manca de drets i l’opressió de les dones i 1.500 persones seguint el seu discurs en una ciutat que aleshores no arribava als 7.000 habitants. La dona era la llagosterenca Isabel Vilà (no hi ha dones al món com les de Llagostera, diu la cançó que li van dedicar) i l’aire que inspiraven els ganxons devia anar saturat dels estímuls relacionats amb la vaga dels treballadors de la construcció, que van resistir un any i mig i va comptar amb el suport, solidaritat i finançament dels treballadors del suro, la qual cosa, vist des d’ara, hauria de provocar un altre calfred.

El 29 d’agost d’aquest any, un segle i mig més tard, rememorarem aquella jornada. A qui estigui mínimament al cas no el sorprendrà saber que qui lidera el grup de gent que ho està organitzant és l’activista i escriptor Toni Strubell, incansable vindicador de la sindicalista catalana i també de qui sempre hi surt associat, el diputat republicà federal, líder del Foc de la Bisbal i alcalde de Sant Feliu: Pere Caimó. L’alcalde, diu Strubell, que va protegir els vaguistes i va salvar la ciutat de l’amenaça constant de les tropes carlistes, i en homenatge al qual, durant els actes, s’entrenarà la sardana que li ha dedicat el músic Antoni Mas.

L’elevació de l’ànima combativa del país en ple sexenni revolucionari, en aquell cicle de lluites pels drets civils i llibertats que s’acabaria concretant en la proclamació de la Primera República, no es va produir en una altra dimensió de la realitat, ni en una esquerda del temps, sinó que és un dels episodis vibrants d’un fil històric antic al qual hauríem d’arrapar-nos de nou. La història dels pobles té cicles que van de l’entusiasme al cinisme passant per la malenconia. En tenim proves recents. Després de les grans esperances del 2017, d’aquells somnis que volíem compartits, després d’atrevir-nos a fer preguntes que feia molts anys que no es feien i de tenir, dèiem, respostes rodones per a totes, ara hem quedat empantanegats, xapotejant entre la malenconia, el cinisme i les tristíssimes lluites per la menjadora i el poder estret, submís i condicionat de l’autonomia.

Els temps de la Isabel Vilà eren d’entusiasme i ella s’hi abraçà amb determinació. Ho demostra la caminada per unir-se a la revolta federal d’en Caimó, o l’adhesió a la Internacional de Treballadors de la qual va esdevenir dirigent, o la reivindicació perquè s’apliqués la llei Benot, que limitava les hores de feina dels menors de deu anys, o la reclamació a l’Ajuntament d’una biblioteca per als obrers. Abans de tot això, a més, en una de les seves primeres accions, va promoure la carta signada per 800 dones de Llagostera que Caimó va portar a les Corts Constituents madrilenyes en què sol·licitava l’abolició de les quintes, la separació de l’Església i l’Estat i l’establiment del matrimoni civil. Pensar que en una població que rondava els 4.000 habitants, 800 dones s’hi adherissin torna a ser prodigiós. El cop d’estat del general Pavía va desbaratar l’onada d’entusiasme i van tornar els Borbons, però amb el temps aquelles quintes indignes que comportaven la mobilització dels joves més humils per sacrificar-los a les guerres colonials –una contribució de sang pels pobres, el preu d’un bon cavall per als rics o l’endeutament durant mitja vida per a les classes mitjanes que procuraven eludir-ho – van desaparèixer i el matrimoni civil va arribar.

No és cert que tota la història és sempre la història del present; hi ha històries que es mantenen deliberadament boiroses i la de la Isabel Vilà i en Caimó en són mostra. Homenatjar-los és il·luminar-les, avivar-les, guanyar la batalla del present per a ells i les seves causes. La de la igualtat, la de la justícia social, la de la sobirania dels pobles. Haurem d’agrair-ho a aquesta gent que manté l’entusiasme en temps de cinisme i malenconia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.