El drama de l’ús del mòbil en adolescents
“Els adolescents estan totalment atrapats per aquest telèfon mòbil que un dia veurem com el gran error de la nostra generació
“Ens hem equivocat, i qualsevol que es dediqui a la docència de secundària en té mil exemples diaris i acaba convençut que s’han d’expulsar els mòbils de l’escola
La nostra adolescència va tenir llums i ombres, però era evident que en aquells temps el carrer era una habitació més de casa on fugies del control parental, on dissenyaves gamberrades perquè l’avorriment estival era el punt de partida de la creativitat, i on fèiem humils incursions a l’erotisme amb mirades de reüll als aparadors de les llibreries. Anys de vivència expansiva, d’un concepte temporal de lentitud, on no es podien manipular en excés les pautes vitals perquè encara no havia arribat la dictadura de la immediatesa. Tampoc ens enganyem, no estem aquí per idealitzar res, també foren temps de morts a les carreteres per excés d’alcohol, de la proliferació majoritària del tabac, de les xeringues usades als racons del barri vell, de falta de consciència a l’hora d’acceptar segons quines cançons on es feia apologia de la violència masclista, i d’una manca d’educació emocional per part d’uns pares educats en ple franquisme. Hi havia porqueria, és evident, però vam tenir el luxe de créixer sense mòbil i de buscar la vida enfora en lloc d’esclavitzar-nos per les vides idealitzades a les xarxes socials; a més, si ens vam emmerdar en alguna moguda poc honrada, ningú en té proves audiovisuals.
Ara és diferent, els adolescents fumen menys, es posen el cinturó per conduir, i tenen eines al seu entorn per cuidar la seva salut mental sense patir estigmes socials; això sí, estan totalment atrapats per aquest telèfon mòbil que un dia veurem com el gran error de la nostra generació: en quin moment vam pensar que donar aquesta màquina addictiva a criatures de dotze o tretze anys no tindria conseqüències a llarg termini? L’error va ser aplicar els nostres paràmetres d’ús a criatures en plena formació. Ens hem equivocat i qualsevol que es dediqui a la docència de secundària en té mil exemples diaris i acaba amb el convenciment que s’han d’expulsar aquests aparells de les escoles.
Dit això, els beneficis ja els sabem i es resumeixen en el fet de mantenir-nos connectats amb el nostre entorn mentre facilita la vida laboral i familiar, i trec de la llista d’aspectes positius el fet de tenir una font d’informació defensada per segons quins pedagogs amb la sentència infame de “La informació la tenen a tot arreu”, com si el professor no fos un subjecte necessari per desbrossar i interpretar-la. A partir d’aquí anem als problemes objectius que comporta, i que realment està essent la preocupació de molts pares amb fills i filles a secundària.
Primer lloc, la discontinuïtat a l’hora de treballar, el mòbil al costat és una font de distracció que els impossibilita encarar llargs períodes laborals sense l’input emocional que representa una interacció vulgar amb l’exterior, causant d’aquesta manera l’esforç d’haver de superar les interrupcions que patim quan un element extern ens obliga a parar de treballar: el mòbil és la dictadura de l’ara i l’aquí, i tots sabem que qualsevol tasca intel·lectual requereix una negació del present i una mirada ampla del llarg termini. A tots ells els costa el doble, i no és culpa seva.
En segon lloc trobem els problemes d’autoestima provocats per xarxes socials que simulen vides perfectes que porten a una comparació falsària amb la pròpia realitat, causant ferides d’autoestima d’aquell que està perseguint impossibles. Recordem la nostra adolescència i la poca capacitat de valorar-nos a nosaltres mateixos pels mil complexos propis de l’edat, doncs només ens faltaria un aparador públic de vides collonudes per portar-nos a crear una identitat superficial en lloc d’acceptar sense por qui som i com som.
En tercer lloc, ara sembla que ens hem despertat, l’accés directe al porno i al tipus de porno en què la dona és un objecte que l’home pot utilitzar lliurement per a un plaer animalitzat i violent, creant d’aquesta manera un imaginari col·lectiu del sexe com un espai en què el plaer sexual d’un mateix és l’única font de comunicació. Un drama que acabarem pagant si no l’estem pagant ja. Pots dir el clàssic “El meu fill té mòbil però no mira porno”. D’acord, i jo si em pinto de blanc i passejo en pilotes soc en Floquet de Neu.
Finalment, la conseqüència que resumeix els tres punts anteriors és la isolació emocional i personal, viure la comunicació com una captura de pantalla en lloc de malgastar una tarda amb els teus amics a qualsevol plaça anònima parlant sobre temes banals que només us importen a vosaltres, i per tant, d’oblidar-te que viure és aixecar el cap i mirar endavant, sempre endavant.
