Opinió

Tribuna

Imatges terrorífiques d’una autocrítica

“El documental ‘El caso Padilla’, realitzat pel cubà Pavel Giroud sobre el poeta Heberto Padilla un cop alliberat pel règim, s’ha estrenat fa poc i, més enllà de la seva escassa projecció en sales comercials, està destinat a una vida dilatada

El poeta Heberto Padilla havia estat detingut durant trenta-vuit dies per la Seguretat de l’Estat Cubà quan l’endemà del seu alliberament, el 27 d’abril de 1971, va comparèixer en una reunió de la Unió d’Escriptors i Artistes de Cuba. En començar el seu discurs va dir que havia sol·licitat aquella “conversa” perquè allò que explicaria tenia un valor exemplar per a molts dels seus amics i companys. Més endavant va afegir-hi que no n’hi hauria hagut prou amb explicar-ho en una carta: havia de ser capaç de dir-ho espontàniament als seus companys. Espontàniament? Ho va ser aquella autocrítica amb la qual confessava els errors que, sentint-ne vergonya, l’havien dut a ser un contrarevolucionari amb la disfressa d’un escriptor rebel?

L’autocrítica d’Heberto Padilla va ser filmada (s’ha de dir que molt ben filmada) amb dues càmeres per a un registre de la Seguretat de l’Estat Cubà. El document d’un escarment que les autoritats cubanes van mantenir amagat. Part de les seves imatges, posant-se en relació amb altres d’arxiu, nodreixen de manera fonamental el documental El caso Padilla, que, realitzat pel cubà Pavel Giroud, s’ha estrenat fa poc a l’Estat espanyol i que, més enllà de la seva escassa projecció en sales comercials, està destinat a una vida dilatada. El cineasta, que resideix a Madrid, ha explicat que la idea governamental era exportar l’enregistrament a través d’ambaixades cubanes a Europa i Llatinoamèrica. Tanmateix, es van adonar que l’autocrítica de Padilla podria crear un rebuig respecte del règim castrista. De fet, sense ni tan sols veure les imatges, ho va intuir Gabriel García Márquez en saber què havia dit Padilla: “No sé si ha fet mal a la Revolució, però la seva autocrítica sí que li’n fa.”

El cas és que la confessió és tan patètica i hiperbòlica que a García Márquez potser li va semblar una actuació per posar en evidència la repressió exercida pels “revolucionaris” i donar a entendre que l’autocrítica es devia a una pressió extrema, si no a la tortura. Mentre diversos escriptors europeus i també llatinoamericans (alguns dels quals havien donat suport a la Revolució Cubana i fins i tot al règim castrista) s’havien solidaritzat amb Padilla en saber que havia estat detingut, l’escriptor uruguaià Mario Benedetti ho va tenir claríssim: “M’imagino quina serà l’arremesa de tota la gran premsa del pudorós Món Lliure: que és una mostra més de l’estalinisme, que la confessió és de la mena dels processos de Praga.” Per cert, en la seva autocrítica pública, Padilla es refereix, sense anomenar-los, als escriptors (Sartre, Simone de Beauvoir, Marguerite Duras, Alberto Moravia, Juan Goytisolo, Julio Cortázar, Carlos Fuentes, Vargas Llosa, Octavio Paz, entre d’altres) que s’hi van solidaritzar convidant-los a rectificar perquè, essent habitants del món capitalista, ignoraven els errors “contrarevolucionaris” que havia comès. Encara més: “Haurien d’admetre que la Revolució Cubana és superior a l’home amb el qual s’han solidaritzat. I que és justa, i que ha tingut en compte tots els fets i que m’ha donat l’oportunitat de no anar als tribunals revolucionaris, sinó de venir a parlar amb vosaltres i viure la meva vida després d’un mes d’una experiència exemplar.”

Com van arribar les imatges a Pavel Giroud? No ho acaba d’explicar, però va apuntar-ne la via quan va presentar el documental en l’últim festival de Sant Sebastià: a finals dels anys vuitanta, després de la caiguda de l’URSS, Carlos Aldana (ideòleg del Partit Comunista a Cuba) va manar fer unes còpies en Betamax amb la intenció de muntar debats. Tanmateix, van adonar-se de nou que convenia seguir-ho amagant. Però les còpies existien, i una va arribar a Giroud. Allò que hi explica Padilla ja se sabia: declara haver injuriat i difamat la Revolució; haver expressat, com ara al poemari Fuera del juego, un ressentiment, una amargura i un pessimisme que, a la literatura, són sinònims de “contrarevolució”; haver manifestat desencís en desacord amb l’entusiasme revolucionari. Però se l’ha de veure, suant, dient-ho fins que arriba el moment de la delació i anomena els amics allà presents, acusant-los de ser igualment contrarevolucionaris, i la pròpia companya, la poeta i artista Belkis Cuza Malé. Giroud, havent observat tant les imatges, creu que és una posada en escena: Padilla, que va acabar exiliant-se als EUA i vivint-hi tristament fins a morir-hi l’any 2000, ho havia acordat amb els “delatats” per escenificar alguna cosa incerta entre la petició del perdó al règim i la denúncia de la repressió. Sigui com sigui, són imatges terrorífiques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia