A la tres
L’esquerra superada
“Aquella progressia nostrada que tant es vanta de ser-ho encara no ha paït que gent genuïnament de dretes hagi fet més que ells per trencar un ‘stato quo’
Com els bons arrossos, hi ha polèmiques que cal deixar reposar. L’anàlisi vol el cap fred, perquè d’hiperventilats de la vida ja n’anem massa sobrats en general. Més d’una setmana després de la investidura de l’alcalde Collboni, ja és bon moment doncs per mastegar més reflexivament com va anar tot allò. I la conclusió que en surt no és precisament indulgent. Els capítols a què agafar-se per concloure-ho són molts, però, per començar, es pot ressenyar aquesta institucionalització de la mentida que ha presidit tot aquest no-pacte a la barcelonina. Des del “Jo no seré alcalde si no guanyo” al “Amb el PP ni aigua”, les falsedats repetides en veu alta han superat qualsevol llindar del que seria moralment tolerable. Una estratègia per salvar el relat polític a curt termini però que en una perspectiva més llarga no fa res més que alimentar, i a preu fet, el monstre del populisme. I després tot seran plors. No sé quants dies després, no menys perversos se’ns presenten els intents dels comuns per legitimar el suport a Collboni, apel·lant a un “mal menor” per impedir “un govern de dretes”. Retòrica resclosida que certifica que aquell projecte nascut al voltant de Podemos i que teoritzava que l’eix tradicional dreta-esquerra estava ja superat per donar pas a un de nou –de dalt a baix– ja ha quedat diluït per l’ortodòxia d’antuvi. Torna la vella guàrdia. La d’ICV, la que mai va marxar i que, a hores d’ara, no ha pogut digerir que els hereus de l’antiga Convergència, gent de dretes, conservadors i liberals de cap a peus, hagin anat més lluny del que ells mai aniran a l’hora de desafiar un Estat i el seu stato quo. I com aquella brisa reparadora enmig del Ferragosto, aquesta setmana s’ha fet viral un vídeo de l’actriu Mònica López –esplèndida a Les amistats perilloses tot i el peix bullit que li han posat com a Valmont– defensant el boicot als mitjans que blanquegin l’extrema dreta, encara que això suposi un cost personal i empresarial. En definitiva, menys discursos ampul·losos i superioritat moral, i més fets. I d’això va, camarades.
