A la tres
Futbol sense gènere
“En el cas Rubiales he sentit vergonya de ser afeccionat al futbol, per la tèbia resposta inicial. Sort que la societat reacciona. Però que sigui la FIFA qui defensi ètica i drets!
Soc afeccionat al futbol. Els darrers dies m’ha sabut greu ser-ho i he sentit vergonya, comprovant el masclisme, el clientelisme i el comportament mafiós del seus organitzadors. Tant Rubiales, que no necessita més condemna ni crítica perquè és absolutament impresentable, com sobretot els jugadors, els entrenadors, els clubs i els periodistes que van trigar dies a reaccionar i a solidaritzar-se amb Hermoso. No és que esperés cap posicionament exemplar ni atrevit, però si un crit més unànime i no tan aïllat contra el masclisme que la societat estatal ja no tolera, i no només les queixes aïllades dels jugadors conscienciats del que implica el seu protagonisme. Resulten especialment significatius els suports a Rubiales de presidents de federacions com la catalana o dels seleccionadors De la Fuente i Vilda, que inicialment aplaudien l’atac al feminisme i van haver de rectificar després de veure l’aïllament social a què es veuran sotmesos. La societat ja no suporta els tipus com Rubiales i l’única disputa política que ha generat és si se l’ha apartat tard. Quanta raó tenien les jugadores que s’hi oposaven! Tot i ser un esport d’equip, i haver acceptat anar al Mundial per no perdre l’oportunitat esportiva i econòmica, cap jugadora saludava el seleccionador en acabar els partits, ni al primer, ni a la final. També esdevé significatiu que la FIFA, que només busca negoci sense escrúpols, s’avancés al govern i suspengués Rubiales. No és el primer episodi que avergonyeix el futbol estatal, com l’encara present racisme als estadis i, sobretot, la també tèbia reacció contra aquests comportaments. Encara s’atorgarà el mundial 2030 a Portugal i el Marroc, deixant fora l’Estat de la triple candidatura...
Del que no s’adonen els seus protagonistes és que s’ha acabat el futbol caspós dels cigars, l’insult o l’engany a l’àrbitre dels diumenges a la tarda, com lloava el pasdoble. Ara es juga a qualsevol hora, en videojoc o per les xarxes socials, és icònic, global, res hi passa desapercebut i, sobretot, ja no té gènere.
