Falsa diversitat

Durant uns dies de maig del 1982, Wim Wenders va instal·lar-se en una habitació d’un hotel pròxim a Canes per enregistrar-hi la resposta de diversos cineastes a aquesta qüestió: “El cinema és un llenguatge que s’està perdent, un art que mor?”. El document du per títol Chambre 666. Quaranta anys després, a Chambre 999, vista a l’últim festival de Canes, Lubna Playoust ha plantejat el mateix a altres cineastes, entre els quals el mateix Wenders i Ruben Östlund, de qui recordo la seva resposta metafòrica: com és propi del director de The Square i El triangle de la tristesa, no hi exhibeix gaire subtilesa, però diria que resulta força reveladora.

El cas és que Östlund explica a Chambre 999 que va passar unes vacances en un resort turístic (no recordo d’on, però no importa perquè tots s’assemblen) en què hi ha tres restaurants: un italià, un japonès i un mexicà. Potser algun era d’una altra mena, però tampoc no importa perquè, de fet, el director suec conclou que, menjant als tres restaurants, es va adonar a mesura que passaven els dies que el gust del menjar de tots era similar. Allò que és una metàfora pel cinema (la seva uniformització, com passa amb tota forma de cultura, disfressada d’una diversitat aparent) correspon a la realitat de l’oferta gastronòmica. Quasi arreu hi ha restaurants que invoquen tota mena de tradicions culinàries, però tots els menjars van assemblant-se fins a donar forma a un gust universal o, potser millor dit, global. Amb un agreujant, almenys a Catalunya: cada cop és més difícil trobar un restaurant que faci cuina local i encara menys que en sigui digne. És com si la cuina catalana (i potser totes) fos un llenguatge que es perd, un art que mor.