Emprenedors

Emprenedors, creatius, laboriosos, bons negociants i altres floretes –tot sovint relacionades amb els diners– que, ja des d’abans de la dictadura franquista, els espanyols han dit als catalans, s’han fixat en l’imaginari. Més enllà de l’encert o no d’aquestes etiquetes, evidentment que hi ha un interès! Si, com deien també, els catalans de les pedres, en feien pans, no hi faltaven voluntaris per cruspir-se’ls. Això sí, deixaven caure algunes engrunes perquè no fos cas que s’aturés la màquina; unes engrunes que sempre troben gent d’aquí disposada a administrar amb lleialtat envers els amos. En el fons, el menyspreu i la ràbia que traspuen molts espanyols d’una manera més o menys flagrant, no rau tant en les diferències –no s’és ni millor ni pitjor– més que notables sinó en la seva necessitat vital de supervivència. Sense la productivitat i el lliurament anual escandalós de recursos els cauria el castell. Això, per exemple, no ho poden dir dels bascos; aquests, malgrat les diferències i una història recent molt més violenta, els cauen molt millor i no en depenen. I els esforços dels catalans per fer-se agradosos tampoc no han dut mai enlloc. Un psicòleg els diria que és qui té el problema qui s’ha de tractar...

Es diu que el perfil dels representants polítics hauria de reflectir el tarannà de la població que els vota; doncs –amb alguna excepció– no es veuen rastres d’emprenedoria, creativitat o laboriositat en les files dels partits. Malgrat les evidències i les promeses electorals, ningú no va per feina. És per això que fugen de la política els emprenedors? I ningú no sap tampoc si la propera generació mantindrà alguna empremta d’aquests trets específics o cada vegada s’assemblarà més a la d’altres autonomies, la il·lusió de molts joves de les quals és esdevenir funcionaris públics.