En Joan de Lloret i de Beget

Recordo especialment la primera vegada, era un dia d’estiu rigorós i em vaig trobar amb Joan Domènech a Lloret. El seu tarannà, la seva parla i els seus gestos eren la pura antítesi de tot allò que succeïa a fora: uns carrers colgats per la fressa, pel gran volum de vehicles i gentada, pels bars sorollosos i els restaurants de menjar públic, per altres factors ostensiblement vistosos i, aquell any precisament, per uns fets delictius esbombats en cròniques negres. Certament, però, el d’en Joan era un altre escenari, un altre quadre. Vaig pensar que, allà amb ell al Casinet, tot allò no era Lloret: era Beget. Gràcies a la seva amistat i bons oficis, un grup d’amics del meu poble vam descobrir també un segon Lloret, perquè ens havíem deixat portar habitualment per l’aparença més fàcil de la vila, per la cara que més crida l’atenció, per l’oferta més pública, com si diguéssim. Mentre passejàvem amb ell i els amics per les elegants avingudes vegetals i les verdejants escales dels jardins de Santa Clotilde, vaig pensar en allò de Josep Pla, en aquell “Lloret d’indianos, de petits rendistes, d’hortolans i pescadors, de color de braç de gitano”. El polígraf de Llofriu va escriure que Lloret era un poble net i pulcre, ben urbanitzat, sense soroll, sense indústria, sense fum, molt ben arreglat. Sense soroll… Va ser amb Joan Domènech i les seves doctes explicacions que ens endinsàvem en el Lloret profund mentre passejàvem a gratcient entre escultures, vegetació i aigua, tot rondant per la plaça de les Sirenes, l’escala dels Lleons i el mirador de la Boadella. En tot un altre terreny, em quedarà també sempre el record de les reunions a Girona del vell Consell Editorial d’aquest diari, les invitacions per parlar de Pla al Casinet, les converses del seu estimat Beget ple de màgia i encís, el poble de la seva esposa, on s’assaboreix el gust avial de la història. I encara: els sonets nadalencs de factura perfecta i d’idees entranyables, amb una finíssima ironia i un savi coneixement, que donaven idea de la seva vida interior, profunda com un riu subterrani entre les pedres. El trobarem a faltar, en Joan, i serà enyorança perenne. Perquè el seu saber fer, la seva companyia i la seva bondat integral han deixat una empremta que no s’esborra pas així com així.