El factor humà
Es dona el dol per acomiadat
L’exposició que des de febrer ha lloat la figura de Núria Feliu tanca portes demà al Palau Robert de Barcelona
Com que és impossible organitzar un funeral on hi assisteixin 33.458 persones, facilitar el comiat d’una persona estimada per molts –que gairebé vol dir per tots– a través d’una exposició pública que lloï la seva figura i trajectòria és –ha estat– una bona iniciativa. Un total de 33.458 persones són les que, segons el darrer recompte, han passat des del mes de febrer per les instal·lacions del Palau Robert, on la veu, la imatge i la simpatia de Núria Feliu hi han fet parada en forma de mostra, com si la cantatriu de Sants hagués tornat per un moment a aquest racó del planeta, el seu racó, per acomiadar-se de la gent, la seva gent.
I és ben bé com si l’artista es passegés per l’exposició, des del primer moment, donant la benvinguda a uns i altres. Sembla que la cantant prengui forma de graciosa amfitriona del seu propi funeral, gràcies a la projecció de l’alegre Ja us he reconegut en una deliciosa i alegre versió que Feliu va gravar el 1974 per al programa A su aire, de TVE, a la plaça de Sants, a rebentar del seu públic més fidel, el del seu estimat barri de Sants desbordant de felicitat.
I, evidentment, amb una cançó que arrenca dient “Sou aquí els bons amics que jo estimo, (...) és el goig de tornar-vos a veure, és el goig o potser l’emoció (...) ja us he reconegut, ja veig que amb l’amistat puc creure”, l’emoció està garantida i el comiat a la Feliu es converteix, des d’aquest precís instant, en un batec de bons records, un aplaudiment monumental com el que li dediquen fervorosos els que apareixen a la gravació.
L’exposició, que es podrà veure fins demà, diumenge, ha funcionat com una interminable processó de persones que volien mostrar el condol a la persona traspassada i ja se sap que als funerals hi van aquells que van conèixer en vida el finat, o finada, i en aquest cas no ha estat menys, i el públic de l’exposició ha estat “contemporani” de la Feliu, segons detallaven ahir fonts del Palau Robert, que és una manera molt elegant de dir que bona part dels 33.458 visitants de la mostra són persones d’edat, que Núria Feliu va morir havent arribat als 80 anys.
Hi ha molts motius per aprofitar els dies finals, la recta final, de l’exposició i anar al Palau Robert, perquè la proposta és plena de racons entranyables. Per exemple, només la visió d’una magnífica fotografia de 1965 d’Oriol Maspons, ja paga la pena la visita. A la imatge, Núria Feliu hi apareix acompanyada de Joan Manuel Serrat i Raimon, tots tres junts, tots tres molt joves, tots tres guapos, enigmàtics, somiadors, imatge d’un país divers i decidit que començava a desvetllar-se.
La sala dedicada al pas de Feliu pel món del jazz convida a quedar-s’hi i escoltar una vegada i una altra les interpretacions que es projecten en una magnètica pantalla. Però els desitjos i la realitat sovint no casen i cal continuar endavant fins al final de la mostra, que tot té un principi i un final. Perquè això és la vida, i els artistes ho saben prou bé; el concert arriba a la fi, els llums s’encenen, les sales es buiden, passa la neteja, marxa el personal, algú abaixa l’interruptor i tot queda quiet, silent.
I a través de més emocions s’arriba al final de l’exposició allí on Feliu canta Adeu i bona sort. Adeu, doncs, a la cantatriu amb només un dubte, el de preguntar-se si el país li va saber estar a l’alçada abans d’organitzar-li aquest final tan bonic.
