Opinió

Tribuna

El nostre bruxisme

“La frustració d’aquell projecte que tenia totes les respostes, que ens va enardir i va treure el millor de nosaltres, ens ha deixat o atordits o furiosos o les dues coses alhora
“Vam malbaratar una gran concentració d’esperança i una enorme acumulació de força, de les que s’apleguen en molt pocs moments històrics

És com si el desenllaç del procés, a més d’un increment en el consum d’ansiolítics, ens hagués portat una epidèmia de bruxisme. Ja saben, aquella pulsió instintiva que et fa estrènyer el dentat i que provoca el desconcert de qui ho pateix i l’alegria dels odontòlegs. No ho afirmo a l’empara de cap estudi científic sinó com una mera especulació subjectiva després d’una enquesta superficial i de proximitat. Tampoc ho dic per fer-ne broma, que sé perfectament que l’hora és greu. La frustració d’aquell projecte que tenia totes les respostes, que ens va enardir i va treure el millor de nosaltres, ens ha deixat o atordits o furiosos o les dues coses alhora, i és quasi natural que busquem refugi en els psicofàrmacs o serrem les dents instintivament. Vam malbaratar una gran concentració d’esperança i una enorme acumulació de força, de les que s’apleguen en molt pocs moments històrics i ens va portar molt més lluny del que mai reconeixeran ni els cínics ni els adversaris. Ara, però, captius i desarmats, no només ens mirem uns als altres amb ràbia sinó que, a més, ens ha crescut entre el vot independentista una opció –per fortuna encara molt minoritària– que no només representa la pitjor versió de nosaltres mateixos com a individus i com a col·lectivitat, sinó que a més, pot allunyar-nos definitivament de tota possibilitat de tornar-hi.

L’angoixa individual i social, la percepció de desgavell, d’esfondrament, de pèrdua i fastigueig és ben real. I aquí, com arreu, sense projecte i sense horitzó creix el malestar i el desconcert al mateix ritme que ens creixen els monstres. El projecte que ens cal, però, només sorgirà si sabem orientar adequadament la indignació, si som capaços d’identificar les raons de l’emprenyamenta i les forces que desencadenen la queixalada compulsiva. Si no ens fessin girar contínuament la mirada no seria difícil adonar-se’n. Mirem, per exemple, el patrimoni i el territori i observem com se’ls tracta. Fem-ho, per enllestir-ho a còpia de figures retòriques, pensant en les humiliacions del Parc Güell i la copa Amèrica, en el servilisme i els esforços públics per convocar més turistes per finalment degradar-nos ambientalment, socialment i laboralment i expulsar els veïns dels barris; o en la nostra ufana terra amarada de purins, en les insensateses autodestructives de l’agroindústria i l’arrogància de les grans superfícies. Mirem amb el cor encongit com tenim la llengua, pensem en allò de les llengües, els mons i les pèrdues irremissibles sabent que en aquest cas el món que perdrem serà el nostre i que les mesures de salvació, abans de repartir responsabilitats entre el veïnat, s’han de concretar políticament i sobretot pressupostàriament.

Pensem en els milers d’habitatges rescatats amb diners públics que ara alimenten la voracitat especulativa dels grans tenidors amb la venda o el lloguer i en tota la devastació associada a la impossibilitat d’accedir a un sostre; en les lògiques destructives de l’economia de plataforma, en el múscul hostil de l’Ibex o la crueltat de la banca. Mirem com es trenquen les comunitats, com desapareixen els petits negocis i es deslocalitzen els productors i com ens aïllen, ens individualitzen i ens empobrim socialment. Com es mercantilitzen els drets i els serveis i com es deixen en mans de les grans corporacions que a més de repartir dividends alimenten els nostres pitjors enemics, sigui en forma de premsa, televisió, formació política o fundació. Mirem com creixen les desigualtats, com s’ha paralitzat desesperadament l’administració i es desactiven les polítiques públiques a l’educació, la sanitat o els drets socials que ho podrien corregir, i com en lloc d’avançar en reformes profundes sobre la propietat, la fiscalitat, la justícia social i la recuperació de recursos comuns, observem la destrossa consegüent convertida en combustible per a la ultradreta.

España seguirà on era, tristament dominada per forces irreformables, alimentant la catalanofòbia com element cohesionador i essencialment reaccionària i contenta de ser-ho. Sé que ara caminem atordits en direcció contrària però l’única possibilitat d’avançar cap a l’autodeterminació, superar el bruxisme i deixar els ansiolítics, passa per suturar ferides, substituir lideratges tronats i esdevenir novament gent digna i esperançada. I també, per desempallegar-nos d’aquesta gentussa capaç d’observar criatures desmembrades i esmentar Israel com a exemple de civilització.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia