Turistes a manta

Ves per on, sense promoció de cap mena, aquest estiu serà recordat per l'allau de turistes que havien previst viatjar i gaudir del sol radiant dels països del nord d'Àfrica i que, canviant prudentment de parer, ho faran a Portugal, Espanya, Itàlia, Grècia i Dubrovnik. Hi haurà alguns aventurers que no canviaran les reserves. Encara que es posin barrets mexicans per identificar-se com a neutrals, les bombes i els projectils amb què s'obsequien els contendents –proveïts pels països que més propugnen la pau– no discriminen. Si una bomba no explota o mata poc, el proveïdor fa entrega d'una de nova o bé torna els diners. Aquests són equànimes i subministren armes a les dues parts.

Els que van a Líbia, sense excepció, volen veure Gaddafi. Al govern en tenen uns de goma, de mida i acabats perfectes. Els treuen al balcó a mitja llum o bé els passegen amb un dels vehicles blindats del president. Els turistes ensenyen als amics Gaddafi saludant al poble libi. Li importen ben poc els ingressos que produeix el turisme, comparat amb les riqueses petrolíferes i gasoses que pot perdre. Estem al principi del fi de les dictadures africanes. Ells no es retiraran fàcilment: moriran lluitant fent tot el mal que puguin.

A la Costa Brava ha agafat per sorpresa i no saben què fer que pugui agradar als turistes europeus addictes al món àrab. D'entrada, al menú hi afegiran el cuscús, coca de pa i coca amb sucre. Una dotzena de noies indígenes assagen la dansa del ventre. Ho fan prou bé i amb una decoració adequada i a mitja llum podran passar per magribines. Es tracta que els turistes europeus que diuen que Àfrica comença als Pirineus vegin que és versemblant. Alguns indígenes estúpids que no entenen res en presumeixen.

L'economia segueix empitjorant i els estiuejos vernacles seran sacrificats en un bon nombre. Tot i que hi ha un bon gruix de catalans a qui la crisi no afecta, faran el pobre i miraran de no provocar. Les crisis que s'han viscut els últims cent anys tenien un principi i una fi. La que vivim no té fi. No s'acabarà mai, perquè restarà per sempre en un nivell molt més baix que el que ens feia falsament rics a tots. Va ser bonic viure aquells anys de disbauxa nedant en una falsa abundància. La solució és ben simple: s'ha de treballar molt més i millor. Catalunya s'ha adormit presumint de treballadora i llesta.

La soferta classe obrera i la gran classe mitja catalana estan passant de la rialla al badall. No tota la culpa ha estat dels polítics: l'aristocràcia del diner no ha estat a l'altura i, a la seva manera, també pateix, és clar. Els paradisos fiscals europeus fan figa i ara han de viatjar al Carib o Singapur. Tan maco que era viatjar a Andorra, descarregar i portar cafè! O esquiar a Suïssa amb el disquet actualitzat amb l'entrega, a la caixa de seguretat de l'hotel. Diu la dita: “no hi ha res que duri cent anys”. El fotut és que té raó!